30 de gen. 2007

JAN's toca

Aquest matí, en Jan i jo, hem anat a fer tràmits burocràtics a un lloc molt agradable: A Hisenda ... somos todos.
Després de recórrer els 1824 metres que hi ha fins a Hisenda i haver rebut 6 consells gratuïts (la qual cosa fa una mitja de 304 metres/consell), hem arribat a lloc, on amablement el de la finestreta d'informació m'ha donat un paperet amb un número i acte seguit m'ha animat a seure a esperar i esperar. I si una cosa bona tenen aquests llocs és que perquè l'espera no se't faci monòtona t'interrompen a intervals, irregulars (no fos cas que t'hi acostumessis), amb un piiip i acte seguit, tu has d'aixecar el cap i mirar si algun dels números que hi ha als marcadors, és tel teu. Hi ha varis marcadors repartits a l'atzar per la sala, i algun fora de la vista, per evitar que algú pogués descansar mentalment.
El que no saben aquests és que hi he vingut tants cops que el meu cervell ha creat unes defenses per resistir molts piiips sense immutar-me. Aprofitant aquesta virtut que tinc i veient que en Jan dorm, m'he posat a llegir una estona. La cosa ha durat poc, perquè ha arribat una iaia que ha tingut la necessitat imperiosa de asseure's al meu costat, i no contenta amb això, ha intentat despertar a en Jan amb els típics aguus, ai-que-maco, quant-te-té ... i com que no ho ha aconseguit, ha contraatacat explicant-me tota la vida del seu net. Jo li anava dient que si, que d'acord i quan anàvem pel minut tres, en el capítol de malalties del net, ja he perdut la il·lusió de tornar a llegir i acte seguit m'han vingut unes ganes enormes de que sortís el meu numero, o tan sols el de la iaia, a algun marcador.
Mentrestant la iaia ha arribat al capítol de desgracies que li han passat a ella i les seves amigues. Que si quan van al bingo, no treuen mai, que si ella es pensa que podria ser que tingues càncer, però no ho sap de segur, que si li fan mal els ronyons, que si .... Sembla que he tingut el privilegi de conèixer a la iaia que ha tingut més malalties, desgracies i anècdotes negatives del mon. En aquest punt, he passat directament a desitjar que a la iaia li passes l'última desgracia i es morís fulminada allà mateix, la qual cosa no ha passat i he hagut de continuar sentint capítol rere capítol fins al tema de que quan ella era jove tot era millor. Aquí, jo ja no podia més i he aplicat l'estratègia del fals torn, és a dir, quan ha sonat el següent piiip, m'he aixecat com si em toques i he anat cap a les taules i m'he quedat dret allà, fora de la vista de la iaia.
Collons, quin descans!
Quan estava gaudint plenament de la meva llibertat, ha sonat el meu piiip. Un cop a la taula, increïblement, no ens faltava cap paper, ni fotocopia, ni segell, ni la data havia d'estar amb números romans, ni res de res.
Quan sortíem per la porta he vist a la iaia intentant taladrar al de la finestreta d'informació. El que no sap la iaia és que aquest si que està entrenat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada