Reciclant

Missatge per el conseller de medi ambient, Francesc Baltasar:

Guita Francesc que quan recolliu la brossa del contenidor verd del carrer del Carme (aquells contenidors que hi ha a tocar de la zona blava), no us estranyeu si veieu que entre el vidre hi ha un tetrabrick de llet ATO. Concretament és de llet semi-desnatada i que caducava a mitjans desembre.

No us empipeu, eh? És que en Jan no li agrada la lògica que heu fet servir per triar el color dels contenidors i l'altre dia li vaig deixar llençar la brossa de reciclar i es va posar com una moto, plorant com un boig i no vaig tenir més remei que deixar-li llençar el tetrabrik verd al contenidor... verd.

Francesc, us hauríeu de plantejar posar un contenidor per a cada color. Bé, els colors bàsics, vull dir que no passaria res si al contenidor rosa hi tiréssim també coses fucsies, no ens posaríem pas tiquis-miquis per això. Després, a la planta de reciclatge, quan ningú us veies, si voleu ja ho podríeu distribuir com volguéssiu, (podríeu ajuntar tetrabricks de diferents colors, que ja se que us agrada això, eh, punyeteros?) però almenys al carrer la cosa tindria un altre aire, més colorido, no?

Bibi

Capvespre de tardor, a fora era fosc, en Jan a la meva falda, abrigat amb una manta i bevent el biberó ... vaja, una escena bucòlica.
De sobte un soroll imperceptible (un "prrrrp") i un petit tremolor varen trencar l'armonia del moment, i això fou suficient perquè en Jan deixés el biberó a una banda per tenir una agradable xerrada sobre l'origen del soroll amb el seu progenitor.

JAN: Papa... peeet!!

JO: No, Jan, papa pet no

JAN: Papa peeet!!

JO: Nooo

JAN: Papa pet gaaan!

Osti, no sabia que dir-li al nen, perquè si li deia la veritat després voldria repeticions i cada vegada més besties fins que m'haguessin d'ingressar per ruptura d'esfinter.

Davant de la situació vaig decantar-me per la tècnica de fote-li-les-culpes-a-un-altre-si-pots

JO: Papa pet no, ha sigut en Bob el manetes (el de la foto... que ja fa cara de tirar-se pets, eh?)

JAN: Papa, peeeeeeeet

Osti, quin nen més insistent que tinc!!

JO: Ha sigut la grua Jan (al costat de casa fan uns pisos i a ell li encanta la grua).

Va ser dir-li això i ja me'l tens a fora el balcò, amb la fred que feia, a cridar la grua

JAN: Hola gua, papaaa la gua e gogaaaa, e gogaa... hola gua

JO: Va Jan, torna a dins, vinga que t'has d'acabar el bibi i anar a dormir... Jan tornaaaa a dins, vaaa, que fa fred.

El nen ni cas

JO: Jaaan a dins....

Ni cas

JO: Valeee, el papa s'ha tirat un pet, siii el papa s'ha tirat un pet, però torna a dins, siusplauuuuuu!!

Tot i assumir les meves responsabilitats, en Jan continuava a fora i el vaig haver d'anar a buscar per continuar el bibi.

I un cop acabat, quan el portava a dormir....

JAN: Papa... pet.

Em va fer pensar el aquell acudit del buho de l'Eugenio.

pollaste

Hi ha diumenges que ens fa mandra cuinar, bé, de fet la majoria de diumenges ens fa mandra. Moltes vegades, si no anem amb els amics o a casa dels avis d'en Jan a dinar, comprem un pollastre a l'ast i llestos. Un "pollaste" que diu en Jan
Avui, una senyora, que no sabia que comprar per acompanyar el pollastre, ha tingut la brillantíssima idea de preguntar a la dependenta, si senyor, a la dependenta si les croquetes eren bones. La dependenta, que és una llebre, li ha contestat que eren boníssimes. Al.lucinant, eh?
Cada vegada que sento aquest tipus de preguntes em quedo flipat i si no fos perquè de petit em varen dir que no es feia, hagués agafat la senyora pel coll i li hagués dit: "Senyora!!! Que collons vol que li digui la dependenta... que estan podrides? Que no les compri que son una merda? Que son croquetes de Xernobil i que quan es fa de nit fan llum? Eh?...... Aiiiiiiiii!!"
Suposo que la senyora no volia sentir una opinió real, perquè si volgués una opinió real en comptes de preguntar-ho a la dependenta (que no és neutral, senyora, que no és neutral!!!), es podia haver girat i haver-ho preguntat a nosaltres (que davant la dependenta, la veritat, es que tampoc haguéssim sigut molt neutrals, però més que la dependenta si).
De fet aquest tipus de preguntes dirigides al interlocutor equivocat, son habituals i les he sentides a la peixateria, carnisseria, etc...
Una mostra més de que volem sentir el que ens agrada i no la veritat.

El punyetero d'en William

Mira-te'l en William Willett.
Aquest senyor es veu que un matí tot anant a passejar amb el seu cavall, va veure que encara era fosc i en aquells moments, en comptes de gaudir de les estrelles, de la tranquil·litat, de l'aire fresc, d'algun psicotròpic, va pensar: "Com podria ara molestar la resta de l'humanitat? Com ho podria fer? Podria fer cridar el cavall, o fer salts com un boig i molt soroll. No... ja ho tinc... m'inventaré una història sobre la foscor del matí i insistiré i insistiré fins que la gent hagi de canviar l'hora, almenys un parell de cops l'any!! Je, je, je.."
Ara que aquest senyor ja és mort i ja no sortirà a passejar amb el cavall fa falta seguir canviant l'hora?

És que a casa ens toca molt els pebrots això del canvi d'hora.

Ara fa mig any, la primavera passada, a en Jan li agradava d'aixecar-se a les 6 i pico del matí. Durant aquella època, vaig tenir la esperança de que quan canviessin l'hora, en Jan s'aixecaria a les 6 igualment, però degut al canvi d'hora, en realitat serien les 7. Doncs no!! Resulta que el nen deu tenir un mecanisme intern de regulació anti-canvi-hora i s'aixecava a les 5 i pico que amb el canvi d'hora eren les 6 i pico. Ens varem quedar igual. Aquest fet va crear en el meu interior unes fortes ganes d'agredir al trempat d'en William o en el seu defecte els seus descendents, però vaig respirar profundament i em vaig calmar.
Vaig posar totes les meves esperances en el proper canvi d'hora, el d'aquesta matinada. Vaig pensar que ara que encara s'aixeca a les 6 i pico, amb el canvi serien les 5 i pico, pero gracies al mecanisme intern anti-canvi-hora tornarien a ser les 6 i pico.
DONCS NO!!!
Es veu que el mecanisme intern només funciona per dormir menys!! Ara tenim festa a les 5 i pico. Tot gracies a en William!!

Veus William? Ho veus? Veus que això de muntar a cavall pel matí i pensar massa no és bo?

El bar

Enyoro aquells temps en que en Jan, quan passejàvem dormia, i jo aprofitava per asseure'm a qualsevol lloc a descansar fins que al nen li venia bé.
Tot sovint anàvem al bar a fer un te i és per això que aquesta tarda, en un atac de nostàlgia he intentat de recordar vells temps i m'he arriscat a fer un passeig fins al bar (sense, fum, eh?) amb la innocent intenció de fer un te tranquil·lament.
Un cop al bar, i com era de preveure, en Jan ja ha aprofitat per campar lliurement per allà, fent salts, cridant, fent-se veure en general. Jo, mentre prenc el te, al principi el seguia amb la vista, però m'he distret un moment i quan m'he girat he vist que el nen ha tingut la gran idea d'asseure's a una cadira d'una altre taula, tot llegint la carta. Fins aquí tot bé, si no fos perquè a aquella taula ja hi havia una altre gent fent el cafè, que feien cara de circumstancies. He fet un bot i ràpidament m'he acostat cap allà per retornar en Jan " a puesto".
Un cop a la nostra taula, s'ha quedat distret jugant a una cosa que a ell li agrada molt i al cambrer gens. S'ha dedicat a estripar el sobre de sucre.
Quan ha tingut una taula i dos cadires dolces, li ha semblat que ja n'hi havia prou i s'ha posat a jugar a amagar d'una manera intensa, dedicada, professional, tan professional que ha arribat un moment en que he deixat de veure'l i no sabia on era. He abandonat el te i m'he dedicat a buscar-lo pel bar. Fins que un senyor m'ha dit "aquí", tot senyalant en Jan ajagut darrera una cadira, deuen haver passat deu segons que a mi m'han semblat eterns, pensava que ja era pel carrer corrents.
Veient que això d'anar al bar no és el que era, he posat en Jan al cotxet, m'he acabat el te d'una glopada i hem fet via cap a casa.
A mig cami m'ha vingut al cap que hem fet una altre cosa que al cambrer no li agrada... amb les presses ens hem oblidat de pagar.

Publicar el blog

Fa temps que dono voltes a l'idea d'imprimir el blog i aquests dies un amic m'ha parlat d'una web que es diu Blurb i on amb un soft que et pots instal·lar a l'ordinador (hi ha versió per mac i tot!) pots crear un llibre amb el teu blog.

És tot molt automàtic, poses quatre dades al programa i ell solet et dissenya les pàgines del llibre, després tu ho retoques, els envies el resultat i al cap d'uns dies tens el llibre a casa. Fàcil, no?

També hi ha un apartat on pots posar a la venta copies del teu llibre i si el llibre interessa, "fas la primera pela" ;-)

Webs on pots encarregar llibres de fotos n'hi ha moltes, però que et publiquin directament el blog, no n'he sabut trobar gaires i aquesta m'ha semblat senzilla i ben feta.

Les deposicions sòlides (II)

Ja son uns mesos de remenar caques (de les quals no en soc el propietari) i després d'un primer post dedicat a la caca, on amb un diagrama vàrem aprendre a buscar-la, ara he fet més investigacions i progressos en aquest bonic mon.

Que és la caca?

A la Wikipedia diu: "...conjunt dels desaprofitaments generalment sòlids ... que genera tot ser vivent com producte final del procés de la digestió".

A nosaltres aquesta definició ens serveix de poc perquè, el nen no ens sol informar de si ha digerit o no, per tant no podem saber en quin moment ens trobarem la caca i sobretot hem de tenir en compte que hi ha nens que tenen la costum de fer la caca tan si han digerit com si no.

La Wikipedia no ens diu res del lloc on es troba. Segur que ara, qualsevol que no tingui fills podria dir: "Home, potser no sabem quan ha fet la digestió, però la caca podem trobar al cul!" Es veritat que la caca la solem trobar a prop del cul del que l'ha produïda, però no sempre és així i a més fa poc varem tenir l'agradable sorpresa de trobar una caca d'en Jan a sota el parasol mentre ell era a dins l'aigua.

Després d'uns quants avistaments, podríem afegir també, que en quant al color, sol ser marró, encara que quan en Jan va néixer, va estar fent una caca de color negre i enganxosa, que per uns moments vaig pensar que si la cosa durava gaires dies podríem asfaltar la N-II fins a Tordera.

També sabem que fa pudor. D'això no hi ha dubte, fa molta pudor, encara que a la Wikpedia no en digui res.

Sembla doncs, que podriem definir la caca com: "Una cosa normalment marró, que fa pudor, que hauria d'estar, no sabem des de quin moment, a prop del cul del productor".

Però en quin estat es troba? Liquid? Solid? Gasos? Plasma? Catatònic?
Doncs aquí està el quid de la questiò, la part més apassionant del tema. Segons la posició, l'àrea afectada i sobretot l'estat en que es trobi, he arribat a distingir 12 tipus diferents de caca, però ara seria massa llarg i ja m'explaiaré en un proper post.