10 de nov. 2007

JAN's camina

De fet ja fa un mes que ho fa, però no he tingut temps fins ara d'explicar-ho. Nosaltres sabíem que un dia o altre havia de caminar, més que res perquè no me l'imaginava als 25 anys anant de quatre grapes, i sobretot perquè quan anava pel carrer m'assaltava un espècimen tipus el-meu-nen-ja-fa-temps-que-ho-fa i em facilitava, verbalment i sense jo demanar-ho, una llista dels a-aquesta-edat-ja-hauria-de-fer estàndards. Resulta que ja havia d'haver caminat als 12 mesos i en Jan ha esperat als 14 mesos. Terrible!
És a dir que he aguantat 2 mesos de "el meu ja camina". De fet, han estat dos mesos en què hem mirat d'estar a casa amagats perquè si sortíem, hi havia un pare que em vigilava i ràpidament em localitzava i m'aplicava, sense pietat, les 5 fases del "el meu ja fa temps que ho fa". Després de l'acorralament inicial, ja anava per feina i em sotmetia a la fase 1 (Exposició, sense venir a "cuento" de les aptituds del fill propi)

JO: ... i com que no plou m'he dit "Que carai, perq....

PARE AMB NEN QUE HO FA TOT ABANS:
Que? Ja et camina?

JO: No... ja ho va intentant, però de moment no...

PARE: El meu des d'abans que fes un any ja caminava ... i molt bé, sembla com si ho hagués fet tota la vida

PENSAMENT MEU: Ui sí! Si no fos perquè és blanc, diria que és en Carl Lewis, és clavat!

JO:
Que bé ...

Aquí l'home va passar a la fase 2 (Exaltació de les avantatges de tenir un fill amb aquesta capacitat i constatació de que el teu no la té) sense pietat

PARE: És clar, ara vaig més descansat perquè no haig d'anar ajupit tot el dia agafant-lo de les mans. Tu encara li vas al darrera ajupit, no?

JO:
Si és clar, perquè sinó cau. Però no et fas un fart de còrrer darrera seu per atrapar-lo? Això si que deu ser cansat?

PENSAMENT MEU: Ara si que t'he cardat!


Ara aquí si no estiguéssim a punt d'entrar a la fase 3, el pare ja m'hauria dit que està rebentat de tant córrer al darrera del nen, però el punyetero va decidir aplicar la fase 3 (Obviar una característica negativa tot inventant-ne una de positiva) amb tota la seva força i imaginació


PARE: Què va, perquè quan va una miqueta lluny, el crido i es gira i torna ... és un cas com un cabas en Joel ....

JO:
si ...

PARE:
Algun dia sí que haig d'anar-hi, però normalment no m'haig ni de moure ... eh Joel maco?


I arribats aqui, amb en Jan discapacitat i jo fart, vaig tenir una sèrie de desitjos amb un cert grau de violència i vaig resar una oració perquè es complissin immediatament, però ja era massa tard, el pare en qüestió ja havia començat la fase 4 (Rebaix de l'importància de les aptituts del seu nen, tot remarcant que algun dia, llunyà si pot ser, el teu també ho farà)

PARE: .. no et preocupis que algun dia el teu també caminarà. T'ho dic perquè tinc uns amics que la seva nena no va caminar fins l'any i mig i ara la veus i és ben normal, vull dir que no passa res, home! Ja caminarà, i tant, el que passa és que n'hi ha que ho fan abans i n'hi ha que ho fan després... no passa res!

JO: No.. si no estic pas preocupat... és que m'és igual que camini ara o d'aquí a uns mesos...

PARE: ... clar i si no camina fins als 20 mesos, no passa res, és que sembla que hagi de passar alguna cosa. La gent és molt pesada amb això. Nosaltres perquè hem tingut la sort de que caminés abans de l'any, però sinò no passaria res... home!

Heu vist aquest últim paràgraf? El tiu va tenir l'habilitat de fer un girassu de situació, amb això ens adonem que ja estem a la última fase, la 5 (Inversió de papers per acabar de deixar clar que ell té la sort de tenir un fill millor que el teu)

Ara ja camina, però quan va lluny i el crido no torna. Hauré de trobar el super-pare i preguntar-li com ho fa.

12 comentaris:

  1. Molt bona crònica,
    darrerament ens fas esperar per publicar però quan ho fas ens fas riure de valent.
    Per cert, quan comencen a caminar també s'ha d'estar al cas perquè arriben a tot arreu i hi ha més perills com calaixos, portes, etc...
    Salut

    ResponElimina
  2. Bé per en Jan!
    I vosaltres... prepareu-vos, jijiji

    Cuideu-vos.

    Una més.

    ResponElimina
  3. no sé com pots tenir tanta paciència, t'admiro de veritat, i no per que tinguis paicència amb el nen, al cap ia la fi això és "natural" si no la paciència que tens amb els pares d'altres nens, jo els enviaria a la merda ben depressa

    ResponElimina
  4. Gracies a tots pels comentaris.

    Jroca: Ja m'agradaria escriure mes sovint pero es que estic passant una temporada agobiat de feina i no acabo de trobar el moment.

    Eva: Basicament son un parell de pares i no els conec de res i em costa d'engegar-los.

    ResponElimina
  5. Uapala! Mil felicitats per en Jan que a partir d'ara ja no s'haurà de conformar en només posar els dits al video, ara ja se'l podrà endur al seu cuarto!!
    ..i un grapadet de paciència per vosaltres!!

    Petonassos

    ResponElimina
  6. A la meva neboda li va costar començar a caminar però ara no hi ha qui la pari. És un trasto però és tan maca!!!!

    ResponElimina
  7. gigi: Tens rao, ha ampliat el seu radi d'accio i ara pot anar a amagar les meves claus a sota el llit i jo em torno boig buscant-les.

    cristina: Quan no camina et mors de ganes de que ho faci i quan ho fa vas boig darrera seu.

    ResponElimina
  8. Ara ja li pots ansenyar anar en bici :)
    Jo a mon fillol li vaig regalar aquesta, i és impressionant com disfrutava: LIKEaBIKE

    Aquí la imatge de l'"Hermida" ampostí ;)

    ResponElimina
  9. la poc pacient27/11/07 11:15

    Hola feia temps que no passava!!! Felicitats (si es pot dir així...) perquè ara estàn en aquell moment que desitgeries que encara no sapigués caminar...

    Si que es una miqueta més "pesat" el fet de l'autonomia" però estàn molts divertits ara que ells ja comencen a sentir-se independents...

    Salut!!!

    (per cert en Pol també va trigar 14 o 15 mesos a caminar, estaba estressda no perquè ell no caminés sinó per lo pesada que és la gent!!!)

    ResponElimina
  10. marichucky10/1/08 11:57

    M'encanta aquest comentari. Les comparacions són habituals: el meu cotxe és més gran, el meu pis és millor, el meu fill ja camina i abans que el teu... En el fons és una inseguretat camuflada en el "tinc arguments per a dir que sóc millor que tu". Fuig d'aquesta gent!
    I ara et faré una altra comparació: el meu germà petit va caminar als 18 mesos! Així que per a la meva familia el teu Jan és un superdotat :D
    Moltes felicitats pel teu Jan i pel teu blog, m'encanta com ho has enfocat :)

    ResponElimina
  11. Hola!!!
    Els nens que aprenen a caminar més tard, saben caure millor a terra. Vull dir que com que estan acostumats a gatejar, quan cauen saben posar les mans al davant. En canvi, els que caminen taaaan ràpid com en Joel, doncs quan cauen a terra, sovint es trenquen les dents i es fan mal a la cara.

    ResponElimina