19 d’abr. 2007

L'euro i la iaia

Aquest matí m'he acostat fins al mercat a veure si la iaia que va caracteritzada de pagesa i que em deu un euro, me'l tornava.

He pensat que la senyora, ja se'n recordaria de mi i jo no hauria de treure el tema.

JO: Hola què tal?

IAIA: Bé. Quin temps tan maco, eh maco?

Òstia, aquesta no se'n recorda, li hauré de dir, amb la vergonya que em fa.

JO: Eeee, aaaa, d'aixó... sóc el de la setmana passada, el que ...

IAIA: Ah, està be. I que et poso maco?

Aquesta iaiona, o es fot la despistada o té alzheimer...

JO: Eeee, aaaa, ....posi'm unes quantes pastanagues

Osti, ja estic comprant unes pastanagues que no necessito, la mare que em va parir...

EGO: Viste! ¿El miedo podés con vos, viste? ¿Tenés una autoestima tan mala que tenes miedo a pedir lo que es de vos? Pedile el euro xá! Cagón!

JO: Collons d'ego, vols callar?

IAIA: Què dius maco?

JO: Re, que sóc el de l'euro, se'n recorda?

IAIA: Quin euro? ... Ah, sí i tant, maco! Ara ja me'n recordo. Tenies raó eh, maco? Al vespre ho vaig parlar amb el meu home i vaig veure que tenies raó. Té les pastanagues, son 2,5 euros.

JO: Tingui, li dono just. Gràcies

IAIA: Molt bé maco, fins una altra i perdona eh, maco?

JO: No passa res... d'aixà.... eee... aaa.... I l'euro, no me'l dona?

IAIA: Ja te l'he descomptat del preu, eh, maco?

JO: Ah

EGO: Viste, la abuelita, con esa carita de buena, te jodió!

Collons d'ego i collons de iaia


14 d’abr. 2007

JA No ens menja verdura

Ara ja fa uns dies que en Jan va a la guarde ... uups, perdó, perdó, volia dir escola bressol. Sembla que ja s'ha acostumat a tenir uns nous amics, que de moment no l'atonyinen, i a compartir coses per rosegar.
A casa ja s'ha començat a notar que en Jan està en contacte amb altres nens. Està refredat, afònic, amb una tona de mocs.
I, clar, com que te mal de coll, sembla que li costa d'empassar la verdura. La seva senyoreta, ai, ai, perdó, educadora, ens ha dit que el iogurt se'l fot com si res. Que quan menja iogurt, el coll sembla que està bé. És només la verdura que li costa de passar. És curiós que dos aliments amb la mateixa textura (la verdura està triturada, quasi liquida), un passi perfectament pel coll i l'altre hi queda encallat. Se li queda travat de tal manera que l'ha d'escopir usant la tècnica de l'aspersor amb gir de cap inclòs, així pot dipositar verdura a parts del meu cos, on encara no n'hi havia. És una tècnica que amb el temps l'ha anat refinant i ara també sap fer el so ("bz bz bz bz"). Si acluco els ulls em dona la sensació que estic enmig d'un camp de blat, un capvespre de primavera a l'hora de regar ... només m'hi falta el tractor.

10 d’abr. 2007

Canvi

Avui he comprat la verdura en una de les parades de fora del mercat, perquè tenia pressa. Són aquelles miniparades que tenen quatre ous, tres pastanagues, dos patates.... i a on hi ha iaies, caracteritzades de pageses, que despatxen:

JO: Nou euros? Cony, si que és car ...

IAIA: Clar, a mi també em costa car i avui en dia...

JO: Em pot cobrar si us plau ...

Li dono un bitllet de 20 euros.

IAIA: No tens res més petit, maco?

JO: No, només tinc aquest bitllet i alguna moneda, però els nou justos no els tinc.

IAIA: Tens un euro?

JO: A veure ... sí! Tingui!

IAIA: Doncs, així fan deu i deu que et torno de canvi fan els vint. És això?

JO: Sí gràcies ... NOOOO, no, no ho hem fet pas bé!

IAIA: Què vols dir? Nou i un que m'has donat fan deu i deu que t'he donat fan vint, eh, maco?

JO: A veure, el problema és que jo no li havia d'haver donat l'euro, perquè la cosa no quadra ...

Aquí la iaia fa cara de no pillar res

JO: Si la verdura val 9 i jo li dono un euro, la cosa queda en 8 i no en 10, no?

IAIA: eeee ... aaaa ... és clar, al donar-me tu l'euro, m'has fet equivocar ...

JO: Però si me l'ha demanat vostè!

IAIA: Ai, perdona maco, és que avui no estic gaire catòlica... doncs té, et torno l'euro i en paus, eh?

JO: No, ara vostè encara em deu un euro ...

IAIA: Però ja te l'he tornat ... Són 9 i ja t'he tornat l'euro i els deu que fan 20, no?

Collons com se'm complica la cosa ...

JO: No, és que l'euro li havia donat jo

Avui, amb la pressa que arribo a tenir i iaia se m'ha quedat travada amb l'euro. La mare que em va ....

JO: Sap què, és igual ... és que tinc pressa ... si de cas, divendres quan torni a passar, si ho veu clar, em torna l'euro, sinó és igual.

IAIA:
Però si l'euro ja te l'he tornat, no, maco?

JO: Sí, sí, ja està bé, adéu-siau.

IAIA: Adéu maco.

Avui he fet una donació de un euro a Benestar Social i sense intermediaris, eh!

3 d’abr. 2007

JAN's va a la guarde

Aquest matí, per primer cop, en Jan ha anat a la guarde. Li hem portat només de 10 a ¾ de 12, perquè s'hi comenci a acostumar. Jo ja portava un parell de dies pensant que quan el deixés allà, em montaria un sidral. Doncs no! L'he deixat i s'ha quedat jugant com si res. Tant tranquil! Ni ha plorat!
Quan he arribat a casa m'he posat a esmorzar, i he pensat amb ell, perquè normalment quan esmorzo, ell juga al meu costat i de tant en tant plora, i de tant en tant li dic coses. I avui, l'he trobat a faltar i he acabat xerrant jo sol. Bé, jo sol, exactament sol, no. He tornat a sentir la veueta interior, però aquest cop no era hippie.

EGO: ¿Viste, que raro, no?

JO: Raro el qué?

EGO: ¿Viste, que el nene no yoró cuando vos lo dejaste?

JO: Si, bé, no passa res, és que és un nen molt juganer i de seguida s'ha posat a jugar....

EGO: Sí, sí, "juganer" .... a mi me pareció que más bien el nene no te querés ...

JO: No home, és que sap que tornaré i ja no s'ha preocupat

EGO: Ja, ja, ja!! Vos estás negando la conexión con las emociones. Estás negando el dolor que sentís ....

JO: Que collons dius? No ha plorat perquè está distret, si s'hagués fixat que jo marxava ara estaria bramant com un boig.

EGO: Vos querés que el nene muestre un amor reprimido en vos. Querés que el nene proyecte las carencias afectivas del yo interno de vos ...

JO: Què collons dius del yo interno. No has vist que quan he marxat en Jan mirava cap a la paret i és IMPOSSIBLE, IMPOSSIBLE QUE EM VEIÉS? EHHHH?

EGO: Però vos sos un boludo! Querés que el nene muestre el afecto a la fuerza. Se nota que vos fuisteis a un colegio represor, que las emociones del yo interno fueron reprimidas. Viste?

JO: Collons d'ego!! ... guita noi, veus alla fora? Veus aquell tiu de la finestra? Jo diria que està sublimant el seu desig sexual... no veus que reprimeix les seves pulsions més animals? Menja xocolata com un boig per intentar suplir els seus impulsos de violador. No el veus?

EGO: Donde boludo? Xa lo veo. Viste, voy para allà a intentar que afloren sus deseos internos ...

JO: Collons d'ego ...


1 d’abr. 2007

piscineJANt

Ara els dissabtes al mati, durant mitja hora, anem a un curset de natació xapoteig amb en Jan. Quan ens hi vàrem inscriure ens van donar un full on deia que seria aconsellable que hi assistíssim el papa i la mama, juntament amb el nen. L'altre dia va ser el segon dissabte que hi anàvem i sembla ser que de les 14 famílies inscrites, a 5 papes els hi havia sortit una feina bestial, una excusa insalvable. Això ja sol passar en aquest tipus de cursets (natació infantil, postpart ...) i no m'estranya perquè et fan fer cada collonada que fa por. El primer dia ens varen fer posar en cercle a dins l'aigua, aguantant el nen, després ens anàvem passant una pilota i quan la tenies a les mans, havies de posar-te al centre i dir el nom del nen, l'edat i les aficions que té i després, això si que és bo, tots els pares deien alhora "HOOOOLAAAA JAAAAN". Per un moment em va semblar que estàvem en alguna teràpia col·lectiva, tipus Alcoholicos Anonimos.
Com que aquesta primera xorrada li va semblar poc al monitor, perquè ell és un festes, un dixaraxeru, un tiu alegre, va procedir a humiliar-nos amb una segona idea bestial: va repartir un pexicu de plàstic, com el de la foto, a cada nen i havíem d'anar a trobar altres nens, amb els seus pares, regalar el pexicu al altre nen i presentar formalment els dos nens. Ja us podeu imaginar que la idea no va ser rebuda amb salts i danses, només havies de mirar a les cares dels altres pares per veure que en aquells moments desitjaven que s'evaporés l'aigua i es suspengués l'activitat. Com era de preveure en Jan es va posar a rosegar el pexicu i no li semblava correcte de regalar-lo a un altre nen que no era de la seva confiança. Aquest fet molts pares ho entenien i no forçaven un intercanvi de pexicus, però n'hi va haver uns, simpatiquíssims, que tant si com no, varen voler que els nens se'ls intercanviessin. Evidentment en Jan, bramant, es va recordar de la mare que va parir al altre nen, el pexicu i el monitor.

Aquest curs de natació, joia, alegria i amor no es podia acabar de cap altre manera que no fos amb una mini-dansa-xapoteig de acomiadament.

A veure si dissabte que ve tinc la grip ,-)