17 de maig 2010

Pim pam pum


Aquest matí a casa hi havia tensió a l'ambient. Ningú comentava res, però es notava que alguna cosa no anava bé. Al final, la mama d'en Pau m'ha posat en situació. Una sola frase ha sigut suficient per fer-me entrar en l'espiral de nervis i preocupació.

"En Pau fa més d'un dia que no fa caca!!"

Aquestes 11 paraules, i en aquest ordre, m'han posat la pell de gallina i se m'ha contret l'esfínter (per solidaritat amb el nen).

En Pau és un nen que no fa les coses a la balí-balà, sinó que se les prepara i ja veiem venir que el nen ens en estava preparant una de bona.
Hem fet de tot perquè deixes de retenir; massatges rotatius a la panxa en sentit horari (a Austràlia es veu que ho fan en sentit contrari), reflexoteràpia (no en tenim ni idea, per tant potser que l'hi hàgim estimulat tot menys l'esfínter), etc....

Ens pensàvem que aviat estaríem davant de una altre sense-fronteres de les autentiques o una inquieta, però no ha sigut així. Aquest cop ha sigut la desvalorada piro-musical i com que ha sigut a la banyera ens hem trobat davant d'una variant molt poc coneguda: l'acuatico-piro-musical.
A aquesta no li fan falta gaires descripcions, sinó que el mateix nom ja es una descripció:

- Objectes projectats a distancia
- Sons totalment sincronitzats amb els llançaments
- Tot dins de l'aigua
- En algun cas: Canons de liquid groc vertical (tipus Fonts de Montjuïc)

Haig de reconèixer que m'ha fet il·lusió perquè en Pau encara no ens havia fet una deposició tant artística.

Estava tant content i embadalit davant l'espectacle que per un moment m'ha semblat veure que les llums del sostre canviaven de color a ritme de les projeccions.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada