cabreJANt-me amb la caca

Ahir, en Jan, va obsequiar-me amb una caca inquieta, d'aquelles que no en tenen prou en tacar el bolquer, sinó que necessiten expandir-se. Necessiten emmerdar altres coses; els pantalons, el body, les meves mans, la tovallola, el meu jersei, els meus pantalons i, cagon-la-pu, la paret... sí, la paret. Encara que m'haguessin passat pel polígrafo no hagués sabut com explicar la presència d'una caca fresca, quieta, marronosa, amb pinta d'innocent, a la paret. Me la vaig mirar fixament intentant esbrinar quina llei de la física coneguda podia haver traslladat aquell tros de caca, des del bolquer a la paret. Havia seguit un trajecte rectilini, constant en el temps, amb una acceleració uniforme? Havia anat fins la paret en estat gasós, invisible, i un cop allà havia pres l'estat sòlid? "Einstein baixa i dóna'm una explicació... i no em diguis que tot és relatiu!"

Arribats a aquest punt, qualsevol podria pensar: "És clar, al treure el bolquer, en Jan ha aprofitat per propulsar un trosset de deposició per tal de deixar-ne una constància física a la paret. És el seu primer graffiti. Això ho explica tot!" Doncs no! No i no! En Jan estava estirat al canviador amb el cul apuntant cap a la meva cara, per tant el més lògic, és que la caca estigués a la meva cara i ara estaria escrivint un post un peliiin més pujat de to que aquest.

I en Jan, rient com un boig, fruint del moment. I la caca, em va semblar que reia també: "Ep! Jo no he sigut, a mi m'hi han posat... ja, ja, ja!!".
I, és clar, veient la situació, em vaig posar a riure també, mentre amb una mà recollia el bolquer, amb l'altre desfeia dos tovalloletes enganxades, amb el colze apartava les sabates, amb un ull vigilava la caca de la paret i encara em quedava un ull lliure ... per veure ... com el mòbil tenia una caca també!!

La mare que em va parir! Ara si que podia dir que tenia una merda de mòbil!

**NOTA: Volia posar la foto de la caca a la paret, però encara estic traumatitzat i em fa ràbia veure la caca rient.

moments per estar amb un mateix

Tothom que hagi sigut pare o mare s'haurà adonat que la seva psique i el seu cos han experimentat una serie de canvis, i no em refereixo als punts que li donen a la mare quan pareix, no. Em refereixo a que un va un pelin més atrafegat. I és que de cop et trobes amb algú que abans no existia, i que l'has de banyar, donar-li el menjar, portar-lo al metge, abrigar-lo per les nits, canviar-li els bolquers... i una inacabable llista de coses, que si no fos perquè l'estimes, ja les faria sa tia rita la cantaora. A això hi hem d'afegir la petita base de patiment que se t'instal·la al cos, perquè avui no menja, dema no fa caca, ahir plorava perque no li deixavem posar els dits a l'endoll, l'estivill diu que no se que, etc...
I la cosa no s'acaba aquí, sino que hi podem sumar les angoixes (totalment inútils) de què passarà en el futur: "I si quan sigui adolescent es fot drogues de les fortes?.. I si es fa del PP?.... I si ens va al Diario de Patricia?"
Pors totalment infertils perque de moment ja estem patint ara per una cosa que, esperem, esperem, que, sobretot, no passi.

Arribats a aquest punt, és evident que des de que un és converteix en pare o mare no entra en una fase profunda de relax sinó tot el contrari i es clar, a un li venen ganes d'estar tranquil.

Després de passar pels intents de fer esport, ioga i altres coses, poc a poc vaig començar a veure que la solució, en el meu cas, passava per tenir estones per mi. Si senyor, això és el que em produeix més estrés, el no tenir temps per mi.

Arribats aquí, doncs, he començat a buscar temps per mi i poc a poc l'he anat trobant.

Com?

Doncs als vespres, mentre faig el sopar de'n Jan i el nostre, de 8 a 9, em tanco a la cuina i escolto L'ofici de Viure de Catalunya Radio, un programa amb un to assossegat, amb convidats interessants, on parlen de sentiments i de creixement personal. M'encanta!

I aqui no s'acaba la cosa, resulta que d'una cosa dolenta n'ha vingut una de bona. De tant cansat que vaig, ens en anem a dormir, com a molt a un quart d'onze, i es clar, ara que en Jan dorm tota la nit, a les sis i pico ja estic despert i amb la tranquilitat que es respira a aquelles hores, aprofito per llegir La contra de la Vanguardia, on tot sovint entrevisten gent interessant, escriure algun post, llegir algun llibre...

Una altre cosa que m'aporta relax, ha vingut de rebot, i és que com que anem a dormir tan aviat, hem deixat de mirar les coses de la tele. Ja fa temps que tenim un disc dur amb sortida de vídeo, on l'emule hi deixa, sense voler, series i després de sopar mirem un capítol de Weeds, Lost... i au cap a dormir. No és que mirar aquestes series em relaxi, no, el que passa és que hem deixat de mirar merdetes de la tele... i això si que relaxa.

Bé, després d'escriure aquest post, també m'he quedat relaxat...

Les deposicions sòlides (la caca, vaja)

Després de 18 mesos d'una forçada experiència amb el bonic món de la caca (la de'n Jan, eh!), he pogut viure unes quantes situacions i crec que encetaré una serie de posts per posar sobre la taula les conclusions i coneixements que he adquirit en aquesta matèria. Es clar que algú que tingui un fill ja crescudet o algú que treballi en una escola bressol, degut a la seva experiència, de ben segur que podrien donar la composició de la caca a nivell d'àtom, però crec que les meves humils i petites experiències potser poden ajudar a alguns pares o mares més novells que jo.

He fet un diagrama, com els dels informàtics, perquè diuen que més val una imatge que mil paraules, i espero que pugui ajudar a identificar l'origen de la pudor.

Fa estona que sentim pudor... on hem de buscar la caca?

JAN's ha passat la passa

Hem passat una passa, tot pensant que ja passaria i veient que no passava, ens hem passat per cal metge. "Passeu, passeu" ens ha dit un senyor que s'ho passava bé deixant passar. I jo no sé pas que passa, que quan esperes el temps no passa pas i en Jan amb la passa. Quan ja havien passat 20 minuts, ha passat una infermera per allà i ens ha dit que, no havia passat mai, però avui el doctor passava consulta a dalt... "passeu per les escales i aneu passant que potser ja us hauran passat" i ja ens tens passats de voltes cap a dalt. "Han passat llista?" he preguntat "és que no sé pas si ens han passat". "No pateixis pas" m'ha dit una iaia "que el doctor no ha pas passat encara...no tardarà pas perquè ja passa de l'hora de passar consulta".
Ha passat per allà a pas lent, pas a pas, un doctor passota. Ha entrat passant de tot i ha tret el cap per dir "que passi en Jan". Hem passat cap a dins a dir-li "doctor, el que ens passa és que en Jan té la passa i es passa el dia fent caca i no para pas". "No passa res" ha dit ell "son coses que passen i de fet ja li passarà... és el que té la passa, que al final passa".

No m'ho pensava pas que la passa fos tan passatgera i al final passés.

JAN's te professió

Aquest matí la rentadora s'ha posat a fotre bots mentre centrifugava. Després d'una intensa investigació he trobat la rentadora desprogramada, en comptes d'estar a 800 revolucions, estava a 1100 i la temperatura a 60 graus.
Totes les proves apuntaven a en Jan com a culpable màxim i ja anava a fer-li un sermó quan m'he adonat que a casa tenim un desprogramador.

Ostiii, quina il·lusió, el nen ja te professió!

És un nen tan inquiet i investigador que programar li ha semblat poc i ha passat directament a desprogramar. A ell li semblen una pèrdua de temps els passos intermitjos. Ell va directe al gra... i ben pensat, no és el primer cop que fa virgueries d'aquestes, ja fa temps em va deixar el despertador sense piles (fixeu-vos que això també és una desprogramació) i ens va amagar el comandament de la tele, amb la qual cosa ens va deixant-nos sense programació televisiva (desprogramats, vaja).

Hem de reconèixer que ha tingut algun intent frustrat... fa poc va provar de desprogramar una taronja, mitjançant la depurada tècnica de tirar-la a terra repetides vegades, mentre reia i l'aixafava amb el peu, suposo que per intentar fer un reset profund ... però l'únic que va aconseguir va ser deixar un suc de taronja, amb polpa inclosa, escampat per terra. Ara que ho penso, ben mirat això es alquímia pura ... va aconseguir que la taronja, en un principi esfèrica i solida passes a un estat liquid i aplanat.

Un alquimista-desprogramador... increïble!

Més tard hem sortit a passejar amb ganes de trobar aquell pare que ens atabala per veure si volia que en Jan li desprogramés el cotxet...

JAN passat els reis

Ara fa un parell de setmanes, tal i com marca la tradició, vàrem anar a esperar els reis d'orient a Girona i de fet va ser el que més vàrem fer, esperar. Una hora de rellotge allà drets esperant a que passessin els reis i ens tiressin caramels a la cara. Aquest any eren sense gluten, i feien menys mal, per partida doble... menys mal a la panxa dels celiacs i menys mal a la cara dels pares que tinguent els nens en braços i gent al costat no ens podiem desviar de la trajectoria del caramel.
Pels que no hagin vist mai els reis a Girona, doncs son una miqueta com a tot arreu, carrosses, més carrosses i més carrosses, amb malabaristes i altres de la faràndula animant la rua.
Jo, quan ha passat la cuinera reial (que és la més marxosa de la festa) ja marxaria, però sempre ens esperem fins al final, per veure si els de la carrossa del rei negre son, com seria lògic, negres de veritat. Doncs no! Altre cop, una carrossa amb vint-i-pico de personatges i ni un de negre, tots maquillats. És una cosa que em te al.lucinat. Que passa que no troben prous persones negres de veritat per participar-hi? És flipant! Això si, després de la ultima carrossa passen unes persones a recollir la caca dels caballs, i aquests, si! Aquests son negres-negres!

JA No tenim llet

L'altre dia, al vespre, en plena situacio de fam extrema i en Jan bramant com un boig, en obrir el pot de la llet infantil , amb ell en braços, em vaig adonar de que la quantitat de llet que hi havia a dins era ... zero!!!
Teniem el pot en plan sovietic!!!
Això és terrible, preferiria que em fotessin una nuclear davant de casa abans que passar per una situació similar.
Vaig sortir al balcó per veure si ja començaven les obres de la nuclear, però de moment, mentre no tirin a terra l'arbre que hi ha, la cosa no prosperarà.
Descartat el tema de la nuclear i assumint que el que m'estava passant era real, em vaig quedar mirant el fons del pot, incredul, al.lucinat, a punt de plorar jo també. En Jan, veient el seu pare amb aquella cara, va parar de plorar un moment per mirar el pot amb mi i el que va veure, o millor dit, el que no va veure, no el va animar gaire, més aviat diria que, pels crits que feia, també hagues preferit la nuclear. Una imatge ben patetica, jo aguantant un pot de llet buit amb en Jan en braços plorant com un boig. Això no voldria que li passes ni al meu pitjor enemic.
Vaig sospesar varies opcions per sortir d'aquella situació i així no quedar-me sord i en Jan mut.
Primer vaig pensar en posar-me a plorar amb ell, però com que haig de ser un referent pel nen, la vaig descartar de seguida. Vaig començar a resar, però a mig fer no sabia quina estrofa venia i vaig deixar l'oració a mitges i, es clar no va fer efecte.
Finalment la vibració i tibantor del meu timpa, i el pilo de mocs d'en Jan que hi ha via al meu jersey, em van fer despertar i vaig pendre una decisió que va ser crucial per resoldre el tema: organitzar 1er concurs gironí de iogurts mi-primer-danone.
Malgrat els 10 segons de marge que varem donar per si algú més volia apuntar-s'hi, en Jan va acabar participant-hi tot sol.
Amb una marca de dos iogurts i tres galetes, va retirar-se a dormir, guanyador absolut.

Després d'una situacio com aquella vaig estirar-me al sofa a descansar de l'stress que havia acumulat. Ja estava apunt de dormir-me, quan va arribar la mama d'en Jan i em va recordar que, el nen també beu biberons pel mati.

I, au, internet, farmacies de guardia, google maps, abric, 2312 metres per recorrer i 20,95 euros per gastar....

Converses

Des de petit sempre m'ha agradat molt escoltar algunes converses de les quals no en formo part ... sense voler, eh! ;-)
No és que em posi a escoltar, sinó que les converses arriben a mi, sense fer res, venen soles, transportades per un volum massa alt per passar desapercebut.
Explicat tot això ara podríem fer una rectificació, no escolto converses, sento converses, que és diferent. Escoltar implica intenció, i sentir no. La meva afició podríem dir que és més gandula que la dels tafaners professionals, em limito a desxifrar converses que han arribat al meu pavelló auditiu, sense que jo hagi fet res perquè hi arribin i, també he de dir que tampoc faig res perque no hi arribin, eh! Podriem dir que sóc un tafaner passiu.
Ep! Ara no us penseu que em permeto sentir qualsevol cosa, eh! Sóc bastant selectiu, només sento converses que em cridin l'atenció, ja sigui perquè son molt enriquidores, o perque son tot el contrari, però divertides. I és que a dins de l'orella i dec tenir un filtre que no deixa passar les converses mediocres, un filtre elimina-banda que dirien els electrònics.
I perquè us explico això, doncs perquè la setmana passada, en un trajecte de metro d'aquells de 12 estacions, d'aquells que sino tens un llibre a les mans, t'avorreixes, va arribar fins al meu pavello auditiu una conversa entre dues noies d'uns 25 anys (cadascuna, eh!).
Una era rossa, guapa i l'altre morena i no tan agraciada.
Us transcric la conversa literalment, així us en feu una idea més acurada:

ROSSA: Pues nada tia, que Alberto, el otro dia vino y me dijo que tenia la impresora mal programada, que si jo que se, que si el PC era windows y que el entendia de linus y estuvimos un rato hablando y yo que se.... que cada dia me cae mas bien... ¿sabes? .... que alguna vez hemos quedado despues del curro para tomar algo ... y yo que se, no... OYE ... que no ha pasado nada ... vamos ... pero que yo que se ....

MORENA: Si ...

ROSSA: Entonces... je, je, je, es que yo me preguntaba.... je, je, je, queeee, je, je, je... bueno, para ir al grano..... ¿Te interesa Alberto?

MORENA: ??

ROSSA: Bueno, yo lo digo, porque un dia, no vaya a pasar algo y luego no te lo haya dicho, porque se que a ti pues, te hacia tilin, ¿no?

MORENA: eeee... ¿no se porque lo preguntas?... es que ya lo sabes.... a mi me gusta

ROSSA: Ah vale, no és por nada ... en el fondo no es que me guste ... no es mi tipo ¿sabes? ... je, je, je .... solo puedo decirte que le gustan morenas, altas ...

Com a bon tafaner passiu, vaig girar el cap només 5 graus, i em vaig adonar que la rossa estava descrivint fil per randa a l'altre.

Ostiiiii, quin canvi d'estrategia la rossa, no? Ho intenta i despres fa veure que no li interessa i es posa a fer la pilota a l'altre. Jo crec que a la llarga la rossa es liarà amb l'Alberto i no ho dirà a la morena .... i sinó temps al temps.

Vaig poder sentir la conversa, perquè anava sense en Jan. Si arribo a portar-lo al metro, el que hagués donat conversa, hauria sigut ell, perquè quan arriba a un lloc on hi ha molta gent, comença a dir "hola?, hola?, hola?", però quan algú se li acosta i li contesta, li ve la vergonya i busca la mama. I com que només troba el papa, que sembla ser que és d'una categoria inferior, es posa a plorar.

I així estem.

JA No existeixo!

JAN: mama?

JO: Jan maco, la mama arribarà més tard ...

JAN: mama, mama, mama ...

JO: Ara estàs amb el papa, que t'estima molt i ...

JAN: mamaaaaaaaa, mamaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa

JO: Jan, aquest que està aquí davant parlant, movent la cullera cap a la teva boca i fent monades, és el teu papa. No et val el papa?

JAN: mamA!!!!!!

JO: Jan mira l'osset aquell que tan t'agrada, guuuu, guuuu ...

JAN: MAMA!!!!

JO: Jan, au acaba't el iogurt i aviat arribarà la mama ...

JAN: MAMAAAAAAAAAA!!! MAMAAAAAAAAAA!!!!

JO: Jan, el iogurt no s'escup al terra...

JAN: MAMAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA!!!!!!!!!

Jo també vull que arribi la mamaaaaaaa!!

JAN's camina

De fet ja fa un mes que ho fa, però no he tingut temps fins ara d'explicar-ho. Nosaltres sabíem que un dia o altre havia de caminar, més que res perquè no me l'imaginava als 25 anys anant de quatre grapes, i sobretot perquè quan anava pel carrer m'assaltava un espècimen tipus el-meu-nen-ja-fa-temps-que-ho-fa i em facilitava, verbalment i sense jo demanar-ho, una llista dels a-aquesta-edat-ja-hauria-de-fer estàndards. Resulta que ja havia d'haver caminat als 12 mesos i en Jan ha esperat als 14 mesos. Terrible!

És a dir que he aguantat 2 mesos de "el meu ja camina". De fet, han estat dos mesos en què hem mirat d'estar a casa amagats perquè si sortíem, hi havia un pare que em vigilava i ràpidament em localitzava i m'aplicava, sense pietat, les 5 fases del "el meu ja fa temps que ho fa". Després de l'acorralament inicial, ja anava per feina i em sotmetia a la fase 1 (Exposició, sense venir a "cuento" de les aptituds del fill propi)

JO: ... i com que no plou m'he dit "Que carai, perq....

PARE AMB NEN QUE HO FA TOT ABANS: Que? Ja et camina?

JO: No... ja ho va intentant, però de moment no...

PARE: El meu des d'abans que fes un any ja caminava ... i molt bé, sembla com si ho hagués fet tota la vida

PENSAMENT MEU: Ui sí! Si no fos perquè és blanc, diria que és en Carl Lewis, és clavat!

JO: Que bé ...

Aquí l'home va passar a la fase 2 (Exaltació de les avantatges de tenir un fill amb aquesta capacitat i constatació de que el teu no la té) sense pietat

PARE: És clar, ara vaig més descansat perquè no haig d'anar ajupit tot el dia agafant-lo de les mans. Tu encara li vas al darrera ajupit, no?

JO: Si és clar, perquè sinó cau. Però no et fas un fart de còrrer darrera seu per atrapar-lo? Això si que deu ser cansat?

PENSAMENT MEU: Ara si que t'he cardat!

Ara aquí si no estiguéssim a punt d'entrar a la fase 3, el pare ja m'hauria dit que està rebentat de tant córrer al darrera del nen, però el punyetero va decidir aplicar la fase 3 (Obviar una característica negativa tot inventant-ne una de positiva) amb tota la seva força i imaginació

PARE: Què va, perquè quan va una miqueta lluny, el crido i es gira i torna ... és un cas com un cabas en Joel ....

JO: si ...

PARE: Algun dia sí que haig d'anar-hi, però normalment no m'haig ni de moure ... eh Joel maco?

I arribats aqui, amb en Jan discapacitat i jo fart, vaig tenir una sèrie de desitjos amb un cert grau de violència i vaig resar una oració perquè es complissin immediatament, però ja era massa tard, el pare en qüestió ja havia començat la fase 4 (Rebaix de l'importància de les aptituts del seu nen, tot remarcant que algun dia, llunyà si pot ser, el teu també ho farà)

PARE: .. no et preocupis que algun dia el teu també caminarà. T'ho dic perquè tinc uns amics que la seva nena no va caminar fins l'any i mig i ara la veus i és ben normal, vull dir que no passa res, home! Ja caminarà, i tant, el que passa és que n'hi ha que ho fan abans i n'hi ha que ho fan després... no passa res!

JO: No.. si no estic pas preocupat... és que m'és igual que camini ara o d'aquí a uns mesos...

PARE: ... clar i si no camina fins als 20 mesos, no passa res, és que sembla que hagi de passar alguna cosa. La gent és molt pesada amb això. Nosaltres perquè hem tingut la sort de que caminés abans de l'any, però sinò no passaria res... home!

Heu vist aquest últim paràgraf? El tiu va tenir l'habilitat de fer un girassu de situació, amb això ens adonem que ja estem a la última fase, la 5 (Inversió de papers per acabar de deixar clar que ell té la sort de tenir un fill millor que el teu)

Ara ja camina, però quan va lluny i el crido no torna. Hauré de trobar el super-pare i preguntar-li com ho fa.