Diuen que si surts a passejar amb un nen petit entres dins de la tribu urbana dels "Aiiii-I-que-dius-tu-eh-petitó?". No ho pots evitar, és sortir per la porta de casa, fer uns metres, i se t'acosta algú, que igual que al Facebook, no coneixes de res però sembla que sigueu germans de sang.
En aquest tipus de tribu urbana passes de cop a ser espectador de frases que no aporten informació i que poden tenir algun (o varis) d'aquests objectius:
- Fer riure al nen/a
- Omplir un silenci
- Preparar el terreny per tal d'inserir un discurs preparat (o queixa)
- NS/NC
L'altre dia, fent cua a la carnisseria vaig viure un cas de monòleg que diria que complia tots els objectius de cop.
La monologuista, en aquest cas era una senyora, que tenia la rara capacitat de parlar tant en la inspiració com en l'expiració, i fent us d'aquestes habilitats, va estar uns 15 minuts parlant sense pauses. Era tanta la seva verborrea que tenia al carnisser arrepentit de no tenir permís d'armes, perquè les armes i la intenció d'usar-les ja les tenia, només li faltaven els papers.
A la botiga hi érem, el carnisser, ella, en Pau i jo. Al principi em pensava que en Pau i jo ens en salvaríem i l'únic dany col.lateral seria el carnisser. Però, no se sap per quin estrany mecanisme, va aconseguir parar de parlar. Es va fer un silenci tan gran i vaig experimentar una pau interior joiosa i un agraïment tan profund que em pensava que estava al programa d'en Gaspar Hernandez, meditant amb el
monjo aquell que sempre riu. Va ser una pausa de 35 microsegons i després es va girar i al veure en Pau dins el cotxet va començar una serie de "gu-gu, ra-ra, que-fa-tu?".
En Pau que només te 4 mesos i no esta entrenat, no se li va ocorrer res millor que riure-li les gràcies a la senyora i ella veient que la cosa anava bé, va aprofitar per comunicar-nos als presents tot l'arbre genealògic familiar, el pes, la talla, el DNI, l'index de massa corporal i el numero de dits del peu de cada un.
Encara no se sap com pot ser però a la senyora va dir un "me'n vaig que tinc pressa" i sense més ni més va desaparèixer.
Vaig mirar en Pau i semblava intacte, el carnisser no ho volia mostrar directament però se'l veia emocionat per dins i ja es mirava els ganivets d'una altre manera.
Cap dels dos s'atrevia a trencar el silenci, però jo be li havia de dir que volia un parell de botifarres farcides de bolets, així que vaig senyalar les botifarres i vaig dir "dues", ell va posar-les, vaig pagar i varem marxar.
La cara desencaixada del carnisser mentre feia veure que escoltava a la senyora la recordaré tota la vida.
