Diuen que si surts a passejar amb un nen petit entres dins de la tribu urbana dels "Aiiii-I-que-dius-tu-eh-petitó?". No ho pots evitar, és sortir per la porta de casa, fer uns metres, i se t'acosta algú, que igual que al Facebook, no coneixes de res però sembla que sigueu germans de sang.
En aquest tipus de tribu urbana passes de cop a ser espectador de frases que no aporten informació i que poden tenir algun (o varis) d'aquests objectius:
La monologuista, en aquest cas era una senyora, que tenia la rara capacitat de parlar tant en la inspiració com en l'expiració, i fent us d'aquestes habilitats, va estar uns 15 minuts parlant sense pauses. Era tanta la seva verborrea que tenia al carnisser arrepentit de no tenir permís d'armes, perquè les armes i la intenció d'usar-les ja les tenia, només li faltaven els papers.
A la botiga hi érem, el carnisser, ella, en Pau i jo. Al principi em pensava que en Pau i jo ens en salvaríem i l'únic dany col.lateral seria el carnisser. Però, no se sap per quin estrany mecanisme, va aconseguir parar de parlar. Es va fer un silenci tan gran i vaig experimentar una pau interior joiosa i un agraïment tan profund que em pensava que estava al programa d'en Gaspar Hernandez, meditant amb el monjo aquell que sempre riu. Va ser una pausa de 35 microsegons i després es va girar i al veure en Pau dins el cotxet va començar una serie de "gu-gu, ra-ra, que-fa-tu?".
En Pau que només te 4 mesos i no esta entrenat, no se li va ocorrer res millor que riure-li les gràcies a la senyora i ella veient que la cosa anava bé, va aprofitar per comunicar-nos als presents tot l'arbre genealògic familiar, el pes, la talla, el DNI, l'index de massa corporal i el numero de dits del peu de cada un.
Encara no se sap com pot ser però a la senyora va dir un "me'n vaig que tinc pressa" i sense més ni més va desaparèixer.
Vaig mirar en Pau i semblava intacte, el carnisser no ho volia mostrar directament però se'l veia emocionat per dins i ja es mirava els ganivets d'una altre manera.
Cap dels dos s'atrevia a trencar el silenci, però jo be li havia de dir que volia un parell de botifarres farcides de bolets, així que vaig senyalar les botifarres i vaig dir "dues", ell va posar-les, vaig pagar i varem marxar.
La cara desencaixada del carnisser mentre feia veure que escoltava a la senyora la recordaré tota la vida.
En aquest tipus de tribu urbana passes de cop a ser espectador de frases que no aporten informació i que poden tenir algun (o varis) d'aquests objectius:
- Fer riure al nen/a
- Omplir un silenci
- Preparar el terreny per tal d'inserir un discurs preparat (o queixa)
- NS/NC
La monologuista, en aquest cas era una senyora, que tenia la rara capacitat de parlar tant en la inspiració com en l'expiració, i fent us d'aquestes habilitats, va estar uns 15 minuts parlant sense pauses. Era tanta la seva verborrea que tenia al carnisser arrepentit de no tenir permís d'armes, perquè les armes i la intenció d'usar-les ja les tenia, només li faltaven els papers.
A la botiga hi érem, el carnisser, ella, en Pau i jo. Al principi em pensava que en Pau i jo ens en salvaríem i l'únic dany col.lateral seria el carnisser. Però, no se sap per quin estrany mecanisme, va aconseguir parar de parlar. Es va fer un silenci tan gran i vaig experimentar una pau interior joiosa i un agraïment tan profund que em pensava que estava al programa d'en Gaspar Hernandez, meditant amb el monjo aquell que sempre riu. Va ser una pausa de 35 microsegons i després es va girar i al veure en Pau dins el cotxet va començar una serie de "gu-gu, ra-ra, que-fa-tu?".
En Pau que només te 4 mesos i no esta entrenat, no se li va ocorrer res millor que riure-li les gràcies a la senyora i ella veient que la cosa anava bé, va aprofitar per comunicar-nos als presents tot l'arbre genealògic familiar, el pes, la talla, el DNI, l'index de massa corporal i el numero de dits del peu de cada un.
Encara no se sap com pot ser però a la senyora va dir un "me'n vaig que tinc pressa" i sense més ni més va desaparèixer.
Vaig mirar en Pau i semblava intacte, el carnisser no ho volia mostrar directament però se'l veia emocionat per dins i ja es mirava els ganivets d'una altre manera.
Cap dels dos s'atrevia a trencar el silenci, però jo be li havia de dir que volia un parell de botifarres farcides de bolets, així que vaig senyalar les botifarres i vaig dir "dues", ell va posar-les, vaig pagar i varem marxar.
La cara desencaixada del carnisser mentre feia veure que escoltava a la senyora la recordaré tota la vida.
No he pogut parar de riure, xè! Pau un crack! Per favor no deixes d´escriure al blog, vaig a ser Pare en breu i aquest blog em distensa els nervis. Gràcies
ResponEliminaHola Sergi,
ResponEliminaBenvingut al blog i gracies pels comentaris.
És que surts a passejar amb un nen petit i et passen coses. És curios, se't acosta gent i a més tinc molt de temps per observar-los.
Enhorabona per la teva futura paternitat!!