XaropClown Pallassos d'hospital. Payasos de hospital. Hospital clown

3 de des. 2006

anem a fer el te, tot passeJANt


Surto de casa en direcció nord. Perquè cap al nord? Jo que se! Ara nomes vull que en Jan dormi. A ell això de dormir en un llit, li sembla massa clàssic i avui m'ha animat a treure-lo a passejar amb el cotxet, i pel color pujat de la cara i la vibració de la campaneta, m'ha semblat una proposta ferma i no he volgut encetar cap debat, sinó que, sense més dilacions, he sortit amb ell disparat per la porta. A dins l'ascensor he notat el terra molt fred i he entrat a casa a posar-me les sabates, perquè no es pot anar amb presses.

Un cop al carrer, crec que se'm nota que vaig amb un rumb prefixat i ja estic pensant en el te vermell que em fotré a la terrassa del König que hi ha al final del carrer Calderers de Girona. Normalment en Jan, a aquelles altures ja fa 5 min. que dorm i em puc asseure a prendre un te i llegir el diari. Ostia quin gustassu, veure que el nen dorm i prendre un te tranquil·lament. Be, tranquil·lament si no tinc en compte les dos o tres dones que s'acosten a dir gu-gus o ai tenyor-a-rra-rra-que-pitiu-quee o quan-te-te?. A veure, m'acosto jo a dir-te gu-gu o ra-ra? o et pregunto quan-te-te? eh? ostia? I crec que no escolten les respostes, perque els hi digui els que els hi digui, sempre responen "ui que petitoooooo". A vegades em venen ganes de respondre que te 18 anys i que no li agrada caminar per això el porto en cotxet, a veure quina cara foten.

Sempre faig la mateixa ruta i quan arribo al König ja m'he trobat, pel camí, unes 5 persones, que sense conèixer-nos de res, repeteixo, sense tenir ni puta idea de qui son, em donen consells de la fred o calor que el nen deu passar. Son gent molt putes que a mig metre de distancia saben, amb decimals, la temperatura interior del cotxet. I si els animes, te la diuen en Fahrenheit. Si fes cas d'aquests consells, en Jan al sortir de casa portaria un forro polar, a l'altura de Plaça Catalunya anirà en pilota picada i a la Rambla ja aniria amb una manta tèrmica de primera generació i evidentment a l'altura de Plaça Independència, ja tindria un moniato calentet.

Al principi pensava, osti, potser si que va poc abrigat, va, manteta amunt, següent consell i manteta avall, següent consell i manta fora, següent consell i rollito de primavera amb la manteta i el nen rostit. Ara ja passo dels consells, que s'abriguin elles si volen!

Arribats a la terrassa, en Jan, dormia i m'he assegut a veure el te.
Molt be, ja has aconseguit la meitat de l'objectiu, ara nomes et queda llegir el diari i tornar abans no plori de gana.
Ole, ole, el diari a sobre una cadira.
Ja el tinc. Hi he arribat abans que algun jubilat el segrestés.
Tothom sap que a una terrassa, encara que sigui de 70 taules, si tan sols hi ha un jubilat, un sol jubilat, és IMPOSSIBLE que llegeixis el diari del bar, IMPOSSIBLE. S'han donat casos de gent que portava el seu propi diari i al girar-se un jubilat que en teoria no s'aguanta els pets i va amb bastó, ha fet els 10 metres cadires en 12 milisegons i en un tris tornava a estar assegut a la seva taula amb el diari, el tiu. I ara ves allà i digues-li que es el teu diari, si tens collons.

Avui tinc sort i l'únic jubilat que hi ha ja te l'Sport, i abans no se n'adoni de que el seu diari no porta necrològiques, jo ja haure llegit el meu.

Diuen que alguns jubilats quan volen el diari, fan un salt cap a tu amb la boca oberta, amenaçant-te amb la dentadura postissa de plexiglass, que es veu que les fan resistents al jamon de les excursions a un bonito-pueblo-de-cataluña i amb aquest gest, la majoria de gent deixa anar el diari.

De reüll vigilo el iaio i tinc apunt el biberó que en un moment donat, una ostia de biberó de 300 ml carregat de infusió de camamilla pot deixar al iaio fora de joc.
M'adono de que avui el tema es inter-generacional. Per un costat vigilo el de la tercera edat, mentre em preocupa que no es desperti el de la primera. I jo al mig de tot, agafant fort el diari.

Al final en Jan s'ha despertat, m'he begut el te d'una glopada i au, a fer els 1750 metres que ens queden fins a casa.

Em giro i a la taula ja no hi ha el diari...

15 de nov. 2006

JANo tinc temps


La mama fa la migdiada, en Jan està totalment amamantat. És el moment idoni per escriure tots els mails que tinc retrassats. M'haig d'afanyar, tinc 22 minuts abans no em toqui anar a la feina.

Create new mail.... To: amics...

"AAAA...GUUU...AGUUUU... AGUAAAAAA!!"... ostia, en Jan es vol comunicar. Hi vaig volant, no fos cas que hagués dit "papa", un cop allà, amb uns sons guturals a 93 dB m'ha fet saber que ha dipositat restes de menjar al bolquer, el que se'n diu vulgarment caca, vaja, o caquetes-ai-tenyor-ui-ui-el-meu-nen com li diu algú per semblar menys escatològic, però tothom sap que és caca, merda-vulgaris, vaja, que hem d'admetre que el nen caga, si senyor caga merda. El nivell sonor fa decantar-me per l'opció A -- canvi ràpid de bolquers, amb aplicació de pomada les parts gastades, tot cantant "Non non vine-vine...", canvi de body i uns petonets --

Bolquers canviats, nen relaxat i body net, "ole, ole... que bé que està el nen".

Molt bé noi, ja estàs apunt per acabar el mail per als amics. Poso en Jan a la tumbona o maxicosi, tumboneta, llitet-petitet-ai-tenyor-ui-ui, però tothom s'adona de que és una tumbona vulgaris d'anar per casa de 12€ al Lidl, encara que al posar Baby-Björn (com la de la foto) et claven 78€ sense extres.

Jo assegut a l'ordinador, Jan a la tumbona, la mama fent migdiada... ostia la situació m'encoratja a acabar el mail... som-hi...."BUAAA....AAAAAA...." Aquest cop no hi ha dubte de que ha sigut un "BUAA" casolà, ni "papa" ni "aguuuu".

Primer penso que ha sigut un altre nen, del carrer, però veig la boca d'en Jan esta oberta. Segueixo sense creure-m'ho, penso que potser està fent de ventríloc,
perquè és impossible que en Jan tingui cap queixa, és IMPOSSIBLE, IMPOSSIBLE.
M'hi acosto i veig que el body que fa 3 minuts, si senyor 180 escassos segons, era blanc, ara diríem que és un blanc-trencat. El toco i el body, que abans era sec, ara està humit, que collons dic, humit, moll, ben moll!! Ostia, doncs no era IMPOSSIBLE!!

Com que en Jan insisteix, aplico el pla A-bis -- Secar-lo, canvi de body, "non-non...", pregaria a la verge perquè no hi torni, almenys en les dos següents
hores --

Em disposo a acabar el mail i plim, els 20 min. s'han acabat, haig de marxar. Saps què?.. envio el mail ràpid i faig un traspàs de responsabilitats a la mama.

Últimament no tinc temps per res.

20 d’ag. 2006

JAN som tres

Doncs res, que l'altre nit, cap a les tres de la matinada, la futura mama, va trencar aigües i varem decidir d'acostar-nos a l'hospital Santa Caterina del Parc Hospitalari Martí i Julià, a comentar-los-hi la bona nova. De fet hi varem anar a tota ostia, empesos per l'instint, l'acidesa d'estomac, els nervis i sobretot pels crits de l'Emma. Un cop resolt el problema de "per quin putu lloc s'entra a l'hospital i cagon-la-puta l'arquitecte dels collons..", varem fer-nos presents a urgències. Acte seguit el guardiajurao em va animar a aparcar el cotxe a fora, perquè "el coshe aquí no me lo deje!" Collons ... "Guiti senyor, es que ens varen dir que el dia que anéssim de part, seria molt i molt ràpid, que no tardaríem ni una hora, i ara ja esta dilatada de 7 cm. i ha trencat aigües i és el primer fill sap, i estem molt nerviosos i com que son les 3 de la matinada, ja el treure quan hàgim parit ....". El guardiajurao, un tiu flexible on els hi hagi, aquest cop amb cara de de mala llet.. "Oye... el coshe aqui no me lo deje!". Ostia, la mare que em va parir! Encara em perdre el naixement del meu fill! Vaig a tot drap a aparcar el cotxe, torno corrents i un cop registrats varem prendre la decisió, juntament amb la llevadora, de deixar de mullar els passadissos i sales d'espera i de parir a en Jan en aquell precís instant, avançant per l'interior a una noia que portava 18 hores dilatant. La resta de personal hi va estar d'acord, d'una banda perquè molts no hi havien de fer res i podien seguir fumant a fora i de l'altra perquè en Jan no pensava recular.
Després de unes 12 contraccions (més o menys, eh?) i altres tantes apretades varem portar a aquest mon un altre futur pagador d'impostos.
És en Jan, el nen més maco del mon (i ho dic sense haver vist a la majoria) i la ostia d'espavilat. Imagineu-vos que el primer dia de néixer ja sabia cridar l'atenció,fer caca, pipi, plorar i mamar.