XaropClown Pallassos d'hospital. Payasos de hospital. Hospital clown

3 de des. 2006

anem a fer el te, tot passeJANt


Surto de casa en direcció nord. Perquè cap al nord? Jo que se! Ara nomes vull que en Jan dormi. A ell això de dormir en un llit, li sembla massa clàssic i avui m'ha animat a treure-lo a passejar amb el cotxet, i pel color pujat de la cara i la vibració de la campaneta, m'ha semblat una proposta ferma i no he volgut encetar cap debat, sinó que, sense més dilacions, he sortit amb ell disparat per la porta. A dins l'ascensor he notat el terra molt fred i he entrat a casa a posar-me les sabates, perquè no es pot anar amb presses.

Un cop al carrer, crec que se'm nota que vaig amb un rumb prefixat i ja estic pensant en el te vermell que em fotré a la terrassa del König que hi ha al final del carrer Calderers de Girona. Normalment en Jan, a aquelles altures ja fa 5 min. que dorm i em puc asseure a prendre un te i llegir el diari. Ostia quin gustassu, veure que el nen dorm i prendre un te tranquil·lament. Be, tranquil·lament si no tinc en compte les dos o tres dones que s'acosten a dir gu-gus o ai tenyor-a-rra-rra-que-pitiu-quee o quan-te-te?. A veure, m'acosto jo a dir-te gu-gu o ra-ra? o et pregunto quan-te-te? eh? ostia? I crec que no escolten les respostes, perque els hi digui els que els hi digui, sempre responen "ui que petitoooooo". A vegades em venen ganes de respondre que te 18 anys i que no li agrada caminar per això el porto en cotxet, a veure quina cara foten.

Sempre faig la mateixa ruta i quan arribo al König ja m'he trobat, pel camí, unes 5 persones, que sense conèixer-nos de res, repeteixo, sense tenir ni puta idea de qui son, em donen consells de la fred o calor que el nen deu passar. Son gent molt putes que a mig metre de distancia saben, amb decimals, la temperatura interior del cotxet. I si els animes, te la diuen en Fahrenheit. Si fes cas d'aquests consells, en Jan al sortir de casa portaria un forro polar, a l'altura de Plaça Catalunya anirà en pilota picada i a la Rambla ja aniria amb una manta tèrmica de primera generació i evidentment a l'altura de Plaça Independència, ja tindria un moniato calentet.

Al principi pensava, osti, potser si que va poc abrigat, va, manteta amunt, següent consell i manteta avall, següent consell i manta fora, següent consell i rollito de primavera amb la manteta i el nen rostit. Ara ja passo dels consells, que s'abriguin elles si volen!

Arribats a la terrassa, en Jan, dormia i m'he assegut a veure el te.
Molt be, ja has aconseguit la meitat de l'objectiu, ara nomes et queda llegir el diari i tornar abans no plori de gana.
Ole, ole, el diari a sobre una cadira.
Ja el tinc. Hi he arribat abans que algun jubilat el segrestés.
Tothom sap que a una terrassa, encara que sigui de 70 taules, si tan sols hi ha un jubilat, un sol jubilat, és IMPOSSIBLE que llegeixis el diari del bar, IMPOSSIBLE. S'han donat casos de gent que portava el seu propi diari i al girar-se un jubilat que en teoria no s'aguanta els pets i va amb bastó, ha fet els 10 metres cadires en 12 milisegons i en un tris tornava a estar assegut a la seva taula amb el diari, el tiu. I ara ves allà i digues-li que es el teu diari, si tens collons.

Avui tinc sort i l'únic jubilat que hi ha ja te l'Sport, i abans no se n'adoni de que el seu diari no porta necrològiques, jo ja haure llegit el meu.

Diuen que alguns jubilats quan volen el diari, fan un salt cap a tu amb la boca oberta, amenaçant-te amb la dentadura postissa de plexiglass, que es veu que les fan resistents al jamon de les excursions a un bonito-pueblo-de-cataluña i amb aquest gest, la majoria de gent deixa anar el diari.

De reüll vigilo el iaio i tinc apunt el biberó que en un moment donat, una ostia de biberó de 300 ml carregat de infusió de camamilla pot deixar al iaio fora de joc.
M'adono de que avui el tema es inter-generacional. Per un costat vigilo el de la tercera edat, mentre em preocupa que no es desperti el de la primera. I jo al mig de tot, agafant fort el diari.

Al final en Jan s'ha despertat, m'he begut el te d'una glopada i au, a fer els 1750 metres que ens queden fins a casa.

Em giro i a la taula ja no hi ha el diari...

2 comentaris:

  1. Quan estic vaixa de moral faig un vol pel teu blog, i s'em pasen tots els mals, ets molt bo de veritat, la manera com t'expresses,
    em faig un fart de riure.
    una iaia de Lleida

    ResponElimina
  2. Gracies iaia de Lleida, ets la meva fan numero 1

    ResponElimina