XaropClown Pallassos d'hospital. Payasos de hospital. Hospital clown

17 d’ag. 2007

JA No hi ha capacitat de síntesi

Avui hem anat a l'infermera, i hi hem anat abans perquè, en Jan ha preferit esperar-se allà dins que passar calor a fora. Total que 3/4 d'hora abans ja hi érem. Quan hem entrat hi havia dos pares més (de diferents famílies) que s'esperaven amb els seus respectius fills/filles. Estaven conversant i en Jan i jo ens hem assegut aprop, tot observant la xerrada.
Al cap d'una estona ens hem adonat que no era una conversa normal sino un cas claríssim d'agressió verbal de pare animat que explica anècdotes que, a tu, t'importen un colló de mico i ell no se n'adona.

L'agressor estava explicant, animadament, el mai prou valorat tema dels gustos alimentaris dels fills, concretament el tema era que a la seva filla no li agrada la verdura. Ja us podeu imaginar la de matisos que té el tema, tots per suposat divertidíssims.

L'agressor veient que l'altre estava aguantant be l'anècdota, ha passat a següent fase, que es caracteritza per repetir, vàries vegades, alguna frase del discurs de la primera fase, que, a ell i només a ell, li ha fet gràcia.

AGRESSOR VERBAL: ... i ella quan veu la cullera, la malcuada, ja gira el cap dient que no ... ja, ja, ja

AGREDIT VERBALMENT: sí ... ja, ja

AGRESSOR: ... és que només veu la cullera ja es gira ... és molt intel·ligent ...

AGREDIT: molt

AGRESSOR: ... la cullera ... eh, que punyetera?

AGREDIT:


Aquí l'agredit, que fins ara havia estat pregant que sortís l'infermera i el cridés, ara ja desitjava que alguna catàstrofe natural l'alliberés d'aquell suplici.

L'agressor, acabada la segona fase, envalentonat per la presunta atenció que hi posava l'altre, i l'eufòria que li donava l'adrenalina, ha tingut els collons de passar a la següent fase. Aquí la cosa és més greu, ja que tot el cervell de l'agressor es prepara per desgranar, per anar analitzant petits trossos de l'anècdota, que tothom, tothom, menys ell, donava per finalitzada.

AGRESSOR: ... la pastanaga, en canvi, sí que li agrada....

AGREDIT: sí?

AGRESSOR: ... encara que li barregi amb mongeta, que sí que li agrada, la punyetera se n'adona i no la vol... eh, quin ull que té?

AGREDIT:

AGRESSOR: ... i la meva dona vol que li doni ceba, tant sí com no, però la nena, s'ho veu a venir i ja remuga, quan veu la cullera... és molt llesta...

AGREDIT: ....


L'agressor, amb el subidón que li donava la situació, ha estat a punt d'explicar la composició molecular de cada ingredient, però s'ha aguantat i ha passat directament a la fase 4.

En aquesta fase la presunta anècdota, ja no fot gens de gràcia i l'agredit té petites projeccions mentals de violència cap a l'altri i alguns tenen petits espasmes d'esquizofrènia.
L'agressor veient que l'altre encara estava vertical, sense espasmes, i amb els ulls oberts, ha tirant endavant sense pietat.


AGRESSOR: ... la iaia de la nena sí que li fa menjar tot, ella no té problemes ...

AGREDIT: ...

AGRESSOR: ... és clar, li regala xuxes si s'ho acaba tot... la té comprada... la meva dona ja ho diu que ...

PENSAMENT DEL AGREDIT: Socorrooooo ... que vingui un tsunami!!! Déu, si existeixes fés que ara mateix li caigui un llamp de tal manera que li provoqui una paràlisi facial i que li afecti a la parla d'una manera total i absoluta ...

En aquest moment, l'agredit, amb llàgrimes als ulls, m'ha mirat sense dir res i m'ha semblat veure que amb el parpadeig dels ulls m'estava dient S.O.S en morse. Aquí ha sigut, on la pietat m'ha portat a intervenir. "Fa calor, eh?" he dit. L'agressor, entrenadíssim, veient que estava a la fase 4 ha sabut lligar els dos temes: "Ui i quan fa calor, encara menja menys la nena... ja, ja, ja..."

En aquests moments hem tingut sort que la víctima no tenia permís d'armes i que miraculosament l'han cridat i jo m'he quedat amb aquell bèstia de la comunicació taladrant-me sense pietat i amb en Jan a la falda traient babes.

El que no sabia aquell monstre de les paraules, és que estic entrenadíssim per aquestes situacions i quan ja m'estava explicant quins dies i hores exactament deixen a la nena amb la iaia, dissimuladament he fet sonar el mòbil, moment en el qual he aprofitat per aixecar-me, amb en Jan, i donar voltes per allà fent veure que xerrava.

La bèstia, s'ha quedat sense víctima i ha esperat a que el cridessin, en silenci... sí! En silenci!

Ostiiii, jo aquí parlant de gent que fot rotllos i m'ha sortit un post llarguíssim.... bé, si heu arribat fins aquí, espero que no hàgiu tingut espasmes ;-)

17 comentaris:

  1. A pesar de lo intempestivo de la hora (la verdad es que no se a ciencia cierta qué hace un chico como yo en un lugar como este, en vez de estar soñando con los angelitos) me he decidido, tras una larga ausencia, a asomar la patita y aportar mi infinitesimal granito de arena, a este patio de vecinas (marujonas) en el que se ha convertido, inexorablemente, este sin par "blog".

    Tras un pantagruélico ágape en casa de una las fieles y acólitas vecinas que acuden, ora sí, ora también por estos lares y tras la ineludible indigestión asociada a tamaña cuchipanda, me atrevo (osado que es uno) a opinar acerca de la logorrea (verborrea) para los amigos que sufre, en grado superlativo, la "suciedad" actual.

    Como atinadamente insinuas en tu exposición de los hechos, en el mundanal ruido que nos ha tocado en suerte ( la vida es una lotería y barrunto que las participaciones están marcadas de antemano ) vivir, la capacidad de síntesis es una rara avis y, por ende, brilla por su ausencia. En una sociedad de mercaderes, presidida por vendedores de humo que tiene como dios totémico y arquetípico al poderoso caballero, DON DINERO,la logorrea exasperante campa por sus respetos y, lejos de aportar beneficio alguno al conjunto de los ciudadanos, emponzoña más si cabe la relación entre ellos, convirtiéndola en un pastiche inextricable, degenerando, en último extremo en una miasma sin parangón.

    Tras este brevísimo introito, comentaros ( aunque es ya vox populi )que los que padecen logorrea contumaz e incurable, son nuestros por siempre venerados, admirados, idolatrados...ados, politicastros, que tienen la gran virtud de "hablar mucho y no decir nada ( y hacer menos )".

    Disculpad por este brevísimo "post" que muy a mi pesar, ha degenerado en perorata ( en mi descardo os diré, que a pesar de los agravantes de nocturnidad y alevosía, que lo contemplan, a estas horas intempestivas uno no está para muchos trotes, aunque la imaginación ( ¡qué haríamos sin nuestra ubérrima imaginación! ) sigue campando por sus respetos.

    Dale un fuerte achuchón a JAN de mi parte y azúzale para que siga protagonizando este sin par serial por entregas que nos tiene a todos tan ensimismados y cariacontecidos.

    Carpetovetónico ( logorreico sin remisión )

    ResponElimina
  2. Carpetovetonico: Això teu si que es tenir capacitat de sintesi ;-)

    També veig un fi sentit del humor, ja que en algun lloc dius "brevisimo" fent referencia al teu escrit.

    ResponElimina
  3. Jaja la veritat és que he esperat per llegir-lo a quan m'anés bé. Però malgrat la llargada ha valgut la pena llegir-lo.

    Les coses llargues poden ser una tortura com en el cas que expliques o quelcom fantàstic. Com les 10 temporades de Friends o les 3 de Lost.

    Per acabar només em faltava llegir el brevísimo comentario.

    ResponElimina
  4. Respecte al tema del post:
    la propera vegada has de treure un sudoku del diari i donar-li a la nena perquè el faci si és tan llesta, a sobre li dius al paio pesat que no pot ajudar-la dient res i que ho cronometraràs, callarà una estona.
    Carpotovetónico,
    vaja "mi infinitesimal granito de arena"... devies anar a dormir tard.

    ResponElimina
  5. ajajajja que bo! smepre hi ha el tipic pare ofanós que fot la tabarra....pe`ro no només els pares de nens petits, també hi ha el típic cincuentón amb els fills ja crescuts que fot la tabarra igual...qui és pesat, és pesat!

    ResponElimina
  6. Ostres què bo! És terrible aquest tipus de situacions. Jo que no tinc fills quan estic a la feina i comencen a parlar dels seus respectius fills marxo ràpidament per evitar tot això. Santa paciència!!!!!!

    ResponElimina
  7. Per cert Merrameu,
    estem esperant el post titulat "Jan's té un any" explicant la festa d'aniversari.
    Salut i per molts anys!
    http://diarimef.blogspot.com/2007/05/tres-cents-seixanta-cinc-per-vint-i.html

    ResponElimina
  8. Eva: Es veritat que de gent plasta n'hi ha per tot arreu, no fa falta que siguin pares. Si s'es plasta, s'es plasta.

    Xavi: Les de Friends, no ho se, pero les de Lost son bestials, no m'en perdo ni un capitol.

    jroca: El post de l'aniversari s'esta fent.

    ResponElimina
  9. cristina: A mi em passa el mateix, pero com que saben que tinc un fill, m'inclouen a la xerrada, sense jo demanar-ho. catxis...

    ResponElimina
  10. jajajajaaaaaaa què booooooo!!!!

    ResponElimina
  11. gracios, com sempre

    kal a dir k kuan ja pensava k no kaldria llegir mes me trobat el peazo comment del Carpetovetónico

    ostia, ma akollonit

    infinitesimal
    pantagruélico ágape
    cuchipanda
    avis
    totémico
    logorrea
    pastiche inextricable
    vox populi
    perorata
    ubérrima

    algu mu tradueix? xDDD
    es km la profe d catala xo m castella xD

    ResponElimina
  12. I per què s'ha trobat amb persones educades que contenen la ràbia... aquest es troba segons qui i l'engega abans que comenci amb la segona frase! Santa paciència!

    ResponElimina
  13. Que divertit el post!! encara que sigui llarg...no es fa pesat (com el to aquest...), jo normalment no acostumo a parlar del meu fill quan estic amb altres pares/mares perquè nosé els dels altres sempres ho fan tot millor que el meu...deu ser que no en sé prou ;)..hauré de parar l'orella i aprendre'n...

    Espero que l'estiu hagi anat bé...
    SIauuuuu.

    ResponElimina
  14. kooka: benvinguda al blog

    lluis: Hem de dir al carpetovetonico aquest que ens faci un comentari amb traduccio al catala perque aixo no ho enten ningu. De totes maneres haig de reconeixer que te gracia

    tania: Tens rao, pero els agresors saben molt be quines victimes triar. Trien a gent que aguanti fort.

    pocpacient: Jo tambe miro de no parlar-ne, pero les situacions et porten a fer comentaris. Pero una cosa es fer comentaris i l'altra es fotre la tabarra.

    ResponElimina
  15. Òstia el primer comentari ma tombat....hi ha més paraules que no entenc que no pas que entenc..:S:S:S

    Apart, merrameu, tu parlaves de Capacitat de síntesi...oi?? :P

    ResponElimina
  16. Ostres, he rigut moltíssim amb el relat. Sobretot això de que ha sabut lligar dos temes, ja, ja. El Jan està molt maco a la foto!.

    ResponElimina
  17. fantàstic, aquesta situació es dóna no només amb els nanos... al transport públic també passa de vegades. Ja m'entrenaré amb l'estratègia del mòbil, m'ha agradat força.
    A risc de ser pesada... m'encanta com escrius, ric molt amb els teus posts i tot i que són llargs són molt amens.

    ResponElimina