El punyetero d'en William

Mira-te'l en William Willett.
Aquest senyor es veu que un matí tot anant a passejar amb el seu cavall, va veure que encara era fosc i en aquells moments, en comptes de gaudir de les estrelles, de la tranquil·litat, de l'aire fresc, d'algun psicotròpic, va pensar: "Com podria ara molestar la resta de l'humanitat? Com ho podria fer? Podria fer cridar el cavall, o fer salts com un boig i molt soroll. No... ja ho tinc... m'inventaré una història sobre la foscor del matí i insistiré i insistiré fins que la gent hagi de canviar l'hora, almenys un parell de cops l'any!! Je, je, je.."
Ara que aquest senyor ja és mort i ja no sortirà a passejar amb el cavall fa falta seguir canviant l'hora?

És que a casa ens toca molt els pebrots això del canvi d'hora.

Ara fa mig any, la primavera passada, a en Jan li agradava d'aixecar-se a les 6 i pico del matí. Durant aquella època, vaig tenir la esperança de que quan canviessin l'hora, en Jan s'aixecaria a les 6 igualment, però degut al canvi d'hora, en realitat serien les 7. Doncs no!! Resulta que el nen deu tenir un mecanisme intern de regulació anti-canvi-hora i s'aixecava a les 5 i pico que amb el canvi d'hora eren les 6 i pico. Ens varem quedar igual. Aquest fet va crear en el meu interior unes fortes ganes d'agredir al trempat d'en William o en el seu defecte els seus descendents, però vaig respirar profundament i em vaig calmar.
Vaig posar totes les meves esperances en el proper canvi d'hora, el d'aquesta matinada. Vaig pensar que ara que encara s'aixeca a les 6 i pico, amb el canvi serien les 5 i pico, pero gracies al mecanisme intern anti-canvi-hora tornarien a ser les 6 i pico.
DONCS NO!!!
Es veu que el mecanisme intern només funciona per dormir menys!! Ara tenim festa a les 5 i pico. Tot gracies a en William!!

Veus William? Ho veus? Veus que això de muntar a cavall pel matí i pensar massa no és bo?

El bar

Enyoro aquells temps en que en Jan, quan passejàvem dormia, i jo aprofitava per asseure'm a qualsevol lloc a descansar fins que al nen li venia bé.
Tot sovint anàvem al bar a fer un te i és per això que aquesta tarda, en un atac de nostàlgia he intentat de recordar vells temps i m'he arriscat a fer un passeig fins al bar (sense, fum, eh?) amb la innocent intenció de fer un te tranquil·lament.
Un cop al bar, i com era de preveure, en Jan ja ha aprofitat per campar lliurement per allà, fent salts, cridant, fent-se veure en general. Jo, mentre prenc el te, al principi el seguia amb la vista, però m'he distret un moment i quan m'he girat he vist que el nen ha tingut la gran idea d'asseure's a una cadira d'una altre taula, tot llegint la carta. Fins aquí tot bé, si no fos perquè a aquella taula ja hi havia una altre gent fent el cafè, que feien cara de circumstancies. He fet un bot i ràpidament m'he acostat cap allà per retornar en Jan " a puesto".
Un cop a la nostra taula, s'ha quedat distret jugant a una cosa que a ell li agrada molt i al cambrer gens. S'ha dedicat a estripar el sobre de sucre.
Quan ha tingut una taula i dos cadires dolces, li ha semblat que ja n'hi havia prou i s'ha posat a jugar a amagar d'una manera intensa, dedicada, professional, tan professional que ha arribat un moment en que he deixat de veure'l i no sabia on era. He abandonat el te i m'he dedicat a buscar-lo pel bar. Fins que un senyor m'ha dit "aquí", tot senyalant en Jan ajagut darrera una cadira, deuen haver passat deu segons que a mi m'han semblat eterns, pensava que ja era pel carrer corrents.
Veient que això d'anar al bar no és el que era, he posat en Jan al cotxet, m'he acabat el te d'una glopada i hem fet via cap a casa.
A mig cami m'ha vingut al cap que hem fet una altre cosa que al cambrer no li agrada... amb les presses ens hem oblidat de pagar.