Excursió al contenidor de paper

Ahir mentre en Pau i la seva mama estaven dormint, en Jan i jo vàrem aprofitar per fer una visita a Can-Escombraries-Reciclatge per llençar una tona de cartró.
Vàrem omplir el cotxe de caixes i més caixes, tantes caixes que en Jan quasi no hi cabia.
Quan ja tenia en Jan a dins i lligat a la cadireta, i jo al volant, me'n vaig enrecordar de que el punyetero del dissenyador del contenidor blau s'ho va passar teta posant-hi un mini-accés on només hi pots introduir els cartrons tallats o aixafats (suposo que ja esta pensat per aixo, eh?). Vaig baixar corrents del cotxe i vaig entrar a casa a buscar un ganivet per tallar els cartrons (bàsicament per no haver d'estar saltant com un imbècil a sobre les caixes per aixafar-les).
M'assec al cotxe i miro si ho tinc tot apunt i el primer que veig es en Jan lligat a la cadireta i a prop d'ell el ganivet i com que vaig tenir una infància on em varen introjectar l'historia bíblica, el primer que em va venir al cap, va ser l'escena aquella on Abraham te la brillant idea de sacrificar el seu fill, perquè sent unes veus que li ordenen. Sort que més endavant, les mateixes veus li varen dir que tot era una broma que li havia fet Déu, que en aquell temps era un "catxondo" i es dedicava a fer bromes (sinó pregunteu-li a en Noè).

Jo la única veu que vaig sentir va ser, una que em va animar d'allò més a llençar el cartrò: "Papa, podrè ajudar-te a fer foc amb el cartró?"

Pensaments

"Ara que tinc dos fills m'adono que quan en tenia un, SI que tenia temps"

jo, ahir al vespre

Altre cop el bonic mon de les deposicions

Portava temps sense saber res d'ella i de cop, com que és de les poques coses que en Pau sap fer d'una manera autònoma, he tornat a tenir-hi contactes. Jo no la buscava, però m'hi he trobat pel mig. O ella em busca.. no ho se!!

Temps enrere m'hi anava trobant d'una manera periòdica, i ja n'havia parlat al blog però ja me'n havia oblidat i, au, ja la tenim aquí esperant-me cada dia unes quantes vegades.

Aquest cop m'he trobat amb la mítica, la mai prou coneguda.... taaaxaaaan, la SENSE-FRONTERES.

Que com és?

Doncs és un tipus de caca que la distingim perquè la trobem a tot arreu menys al cul, que és d'on presumptament ha sortit. Es un tipus de caca inquieta, intrèpida, poc casolana, viatgera, punyetera. Per tant si en trobes mostres a 3 metres del nen, no busquis explicacions rares, no busquis altres culs d'on podria haver sortit, no truquis a en Cuní per preguntar, noooo!!! Assumeix-ho!! Estas davant d'una autentica "sense-fronteres"!! Aprèn d'ella!!
S'han donat casos de pares experts en la "sense-fronteres" que quan han intuït que el nen estava apunt de relaxar l'esfínter, s'han pensat que podrien controlar-la. Aiii senyor ... quin poc respecte per la "sense-fronteres"!!!
Encara que estiguis mirant fixament el nen i portis una hora sense parpellejar per tal de veure-la venir, per tal d'aprendre'n el funcionament, en el moment que et relaxis, sentiràs el soroll característic que avisa de la seva arribada ("brrrllluuuurrrrp") i au, ja no podràs parar de preguntar-te perquè el mirall del lavabo está tacat. Perquè? Si el mirall és a 283 cm, com és que ha quedat tacat?

I sobretot no et posis a buscar el nen gaire lluny... és això marró que plora davant teu!!

La mama de la iaia

JAN: Papa!!

JO: Que?

JAN: Ja se una cosa... Saps quina cosa se?

JO: No, digues

JAN: Tu ets la mama de la iaia!! Eh que si, que ets la mama de la iaia?

JO: Nooooo, és la iaia que és la mama meva...

JAN: Ja ho he dit que tu ets la mama de la iaia!!

JO: Nooo, Jan, es al revés, la iaia es la meva mama

JAN: Buahhh, perque em dius que no? Jo ja ho he dit bé!!

JO: Saps que? Un altre dia t'ho explicare bé... A més ara anem a casa de la iaia i li podràs preguntar

JAN: Es que tu m'ho vares dir un dia que eres la mama de la iaia... buahhh................

[3 quilometres despres]

IAIA: Hola Jan maco, mua, mua, ai que maco aquest nen, mua

JAN: Iaia, li he dit al papa que tu ets la seva mama i el papa diu que no

IAIA (mirada amb cara d'interrogació no liis al teu fill): Si que soc la seva mama, el papa et devia fer una broma

JO: Bueno, es que ara ha girat la questió però abans ell deia que... bé, saps que? Ho deixem estar

El resplandor

Feia un dia que en Pau havia nascut i estàvem a l'habitació on per fi, després de hores de cansament, dormíem. Devia ser mitjanit i ja havia aconseguit la difícil tasca d'estirar-me a la cadira (inclinable???) sense malmetre cap òrgan vital. En Pau no plorava feia estona i tot era silenci a l'habitació.

Per fi, tranquil·litat!. Cos [mode StandBy (si el poso a OFF em pixo)], Cervell [mode OFF]. Si en aquell moment em fessin un encefalograma, sortiria més pla que el dels concursants de Gran Hermano. ZZZZZZ

De cop:

"QUE? TOT BE? NO VOLS PAS UN SUC?!!!"

Cervell [mode ALERTA MÀXIMA!!]. Ostia, que ha sigut això? Cos [mode PREPARAT PER RESPONDRE AGRESSIÓ]

Obro els ulls i veig el llum encés i una infermera mirant-nos amb cara d'interrogació. Ja ho veieu... havia entrat a MITJANIT a una habitació on hi havia més silenci que a una escola en un dia de festa, i veient que hi havia gent dormint li va semblar be de encendre el llum, a MITJANIT, i com que això li va semblar poc, va posar el volum a tope i au a preguntar coses lògiques a MITJANIT i com que no reaccionàvem, hi va tornar:

"VOLS UN SUC? O LLET?"

Ja ho veieu, no pensava marxar sense una resposta la punyetera!!

Ja que volia una resposta, li'n hagués donat una de molt primaria, però va tenir sort que tenia tota la sang als glòbuls oculars intentant contraure les pupil·les, la qual cosa em va deixar sense reg sanguini a les extremitats.

La mama d'en Jan li va dir un "no" i se'n va anar a despertar altre gent.

A la nit següent vaig dormir amb el cervell en mode ALERTA QUE N'HI HA UNA QUE FOT ENSURTS A MITJANIT però sembla ser que era un cas únic ja que la resta d'infermeres feien preguntes lògiques a hores lògiques a un volum lògic.

Soc bi-pare

"He trencat aigües!!"
Això no és un comentari qualsevol, nooo. La mama d'en Jan cada vegada que la pronuncia, crec que la sang se'm converteix en cafè.
Sempre te a be de fer-me aquests tipus de comentaris de nit, que és quan més es nota la diferencia del meu estat abans i després del comentari.
Doncs res, que encara no havia pronunciat la dièresi que jo ja havia pujat en Jan al cotxe i quan estava pronunciant els signes d'admiració, en Jan ja era a casa dels sogres i ja anavem a 140 per l'autopista (m'han dit que si vas amb una embarassada al cotxe fins i tot els radars es desactiven).
Com sempre, en aquests casos, solem acostar-nos a un hospital perquè allà hi entenen de trencaments d'aigües.
Després de passar a davant de tots els que hi havia a urgències tot mirant-los amb cara de ho-sento-però-eh-que-no-heu-trencat-aigues-eh? vàrem anar a mullar el terra de un despatx on et prenen les dades a camara lenta.
Ja ens va passar fa 3 anys i pico. Et prenen les dades a ritme de Valium fins que s'adonen de que potser que parim allà mateix.

"Q.....u.....e ..................u.....s .....................p.........a.........s.........s...........a..........?"

"He trencat aigües.... aiiiii.... una contracció!!!"
"N..............o...................m........?"
"Ahhhh.... em sembla que noto el cap...AIIIIII!!!!!"

En aquest moment el de recepció aixeca el cap, veu la cara de dolor de la mama, em mira a mi que faig cara de va-collons-que-parirem-aqui!!!!, i totes dues cares li semblen tan reals que a ritme de corre-caminos ens va acostar cap a la sala de parts.

Un cop allà, quatre apretades, quatre instruccions de la llevadora i deu crits (eren 4 però la de la sala del costat en va fer uns quants més i se'ns confonien) i en Pau va passar a formar part dels consumidors d'oxigen.

I au, dos magnífics dies de vacances a planta, on, pel pare, el més horitzontal que hi ha per dormir és el terra.


Des de la neutralitat que em caracteritza puc dir que juntament amb en Jan, en Pau, és el nen més maco del mon!!!

Reciclant

Missatge per el conseller de medi ambient, Francesc Baltasar:

Guita Francesc que quan recolliu la brossa del contenidor verd del carrer del Carme (aquells contenidors que hi ha a tocar de la zona blava), no us estranyeu si veieu que entre el vidre hi ha un tetrabrick de llet ATO. Concretament és de llet semi-desnatada i que caducava a mitjans desembre.

No us empipeu, eh? És que en Jan no li agrada la lògica que heu fet servir per triar el color dels contenidors i l'altre dia li vaig deixar llençar la brossa de reciclar i es va posar com una moto, plorant com un boig i no vaig tenir més remei que deixar-li llençar el tetrabrik verd al contenidor... verd.

Francesc, us hauríeu de plantejar posar un contenidor per a cada color. Bé, els colors bàsics, vull dir que no passaria res si al contenidor rosa hi tiréssim també coses fucsies, no ens posaríem pas tiquis-miquis per això. Després, a la planta de reciclatge, quan ningú us veies, si voleu ja ho podríeu distribuir com volguéssiu, (podríeu ajuntar tetrabricks de diferents colors, que ja se que us agrada això, eh, punyeteros?) però almenys al carrer la cosa tindria un altre aire, més colorido, no?

Bibi

Capvespre de tardor, a fora era fosc, en Jan a la meva falda, abrigat amb una manta i bevent el biberó ... vaja, una escena bucòlica.
De sobte un soroll imperceptible (un "prrrrp") i un petit tremolor varen trencar l'armonia del moment, i això fou suficient perquè en Jan deixés el biberó a una banda per tenir una agradable xerrada sobre l'origen del soroll amb el seu progenitor.

JAN: Papa... peeet!!

JO: No, Jan, papa pet no

JAN: Papa peeet!!

JO: Nooo

JAN: Papa pet gaaan!

Osti, no sabia que dir-li al nen, perquè si li deia la veritat després voldria repeticions i cada vegada més besties fins que m'haguessin d'ingressar per ruptura d'esfinter.

Davant de la situació vaig decantar-me per la tècnica de fote-li-les-culpes-a-un-altre-si-pots

JO: Papa pet no, ha sigut en Bob el manetes (el de la foto... que ja fa cara de tirar-se pets, eh?)

JAN: Papa, peeeeeeeet

Osti, quin nen més insistent que tinc!!

JO: Ha sigut la grua Jan (al costat de casa fan uns pisos i a ell li encanta la grua).

Va ser dir-li això i ja me'l tens a fora el balcò, amb la fred que feia, a cridar la grua

JAN: Hola gua, papaaa la gua e gogaaaa, e gogaa... hola gua

JO: Va Jan, torna a dins, vinga que t'has d'acabar el bibi i anar a dormir... Jan tornaaaa a dins, vaaa, que fa fred.

El nen ni cas

JO: Jaaan a dins....

Ni cas

JO: Valeee, el papa s'ha tirat un pet, siii el papa s'ha tirat un pet, però torna a dins, siusplauuuuuu!!

Tot i assumir les meves responsabilitats, en Jan continuava a fora i el vaig haver d'anar a buscar per continuar el bibi.

I un cop acabat, quan el portava a dormir....

JAN: Papa... pet.

Em va fer pensar el aquell acudit del buho de l'Eugenio.

pollaste

Hi ha diumenges que ens fa mandra cuinar, bé, de fet la majoria de diumenges ens fa mandra. Moltes vegades, si no anem amb els amics o a casa dels avis d'en Jan a dinar, comprem un pollastre a l'ast i llestos. Un "pollaste" que diu en Jan
Avui, una senyora, que no sabia que comprar per acompanyar el pollastre, ha tingut la brillantíssima idea de preguntar a la dependenta, si senyor, a la dependenta si les croquetes eren bones. La dependenta, que és una llebre, li ha contestat que eren boníssimes. Al.lucinant, eh?
Cada vegada que sento aquest tipus de preguntes em quedo flipat i si no fos perquè de petit em varen dir que no es feia, hagués agafat la senyora pel coll i li hagués dit: "Senyora!!! Que collons vol que li digui la dependenta... que estan podrides? Que no les compri que son una merda? Que son croquetes de Xernobil i que quan es fa de nit fan llum? Eh?...... Aiiiiiiiii!!"
Suposo que la senyora no volia sentir una opinió real, perquè si volgués una opinió real en comptes de preguntar-ho a la dependenta (que no és neutral, senyora, que no és neutral!!!), es podia haver girat i haver-ho preguntat a nosaltres (que davant la dependenta, la veritat, es que tampoc haguéssim sigut molt neutrals, però més que la dependenta si).
De fet aquest tipus de preguntes dirigides al interlocutor equivocat, son habituals i les he sentides a la peixateria, carnisseria, etc...
Una mostra més de que volem sentir el que ens agrada i no la veritat.

El punyetero d'en William

Mira-te'l en William Willett.
Aquest senyor es veu que un matí tot anant a passejar amb el seu cavall, va veure que encara era fosc i en aquells moments, en comptes de gaudir de les estrelles, de la tranquil·litat, de l'aire fresc, d'algun psicotròpic, va pensar: "Com podria ara molestar la resta de l'humanitat? Com ho podria fer? Podria fer cridar el cavall, o fer salts com un boig i molt soroll. No... ja ho tinc... m'inventaré una història sobre la foscor del matí i insistiré i insistiré fins que la gent hagi de canviar l'hora, almenys un parell de cops l'any!! Je, je, je.."
Ara que aquest senyor ja és mort i ja no sortirà a passejar amb el cavall fa falta seguir canviant l'hora?

És que a casa ens toca molt els pebrots això del canvi d'hora.

Ara fa mig any, la primavera passada, a en Jan li agradava d'aixecar-se a les 6 i pico del matí. Durant aquella època, vaig tenir la esperança de que quan canviessin l'hora, en Jan s'aixecaria a les 6 igualment, però degut al canvi d'hora, en realitat serien les 7. Doncs no!! Resulta que el nen deu tenir un mecanisme intern de regulació anti-canvi-hora i s'aixecava a les 5 i pico que amb el canvi d'hora eren les 6 i pico. Ens varem quedar igual. Aquest fet va crear en el meu interior unes fortes ganes d'agredir al trempat d'en William o en el seu defecte els seus descendents, però vaig respirar profundament i em vaig calmar.
Vaig posar totes les meves esperances en el proper canvi d'hora, el d'aquesta matinada. Vaig pensar que ara que encara s'aixeca a les 6 i pico, amb el canvi serien les 5 i pico, pero gracies al mecanisme intern anti-canvi-hora tornarien a ser les 6 i pico.
DONCS NO!!!
Es veu que el mecanisme intern només funciona per dormir menys!! Ara tenim festa a les 5 i pico. Tot gracies a en William!!

Veus William? Ho veus? Veus que això de muntar a cavall pel matí i pensar massa no és bo?