Reciclant

Missatge per el conseller de medi ambient, Francesc Baltasar:

Guita Francesc que quan recolliu la brossa del contenidor verd del carrer del Carme (aquells contenidors que hi ha a tocar de la zona blava), no us estranyeu si veieu que entre el vidre hi ha un tetrabrick de llet ATO. Concretament és de llet semi-desnatada i que caducava a mitjans desembre.

No us empipeu, eh? És que en Jan no li agrada la lògica que heu fet servir per triar el color dels contenidors i l'altre dia li vaig deixar llençar la brossa de reciclar i es va posar com una moto, plorant com un boig i no vaig tenir més remei que deixar-li llençar el tetrabrik verd al contenidor... verd.

Francesc, us hauríeu de plantejar posar un contenidor per a cada color. Bé, els colors bàsics, vull dir que no passaria res si al contenidor rosa hi tiréssim també coses fucsies, no ens posaríem pas tiquis-miquis per això. Després, a la planta de reciclatge, quan ningú us veies, si voleu ja ho podríeu distribuir com volguéssiu, (podríeu ajuntar tetrabricks de diferents colors, que ja se que us agrada això, eh, punyeteros?) però almenys al carrer la cosa tindria un altre aire, més colorido, no?

Bibi

Capvespre de tardor, a fora era fosc, en Jan a la meva falda, abrigat amb una manta i bevent el biberó ... vaja, una escena bucòlica.
De sobte un soroll imperceptible (un "prrrrp") i un petit tremolor varen trencar l'armonia del moment, i això fou suficient perquè en Jan deixés el biberó a una banda per tenir una agradable xerrada sobre l'origen del soroll amb el seu progenitor.

JAN: Papa... peeet!!

JO: No, Jan, papa pet no

JAN: Papa peeet!!

JO: Nooo

JAN: Papa pet gaaan!

Osti, no sabia que dir-li al nen, perquè si li deia la veritat després voldria repeticions i cada vegada més besties fins que m'haguessin d'ingressar per ruptura d'esfinter.

Davant de la situació vaig decantar-me per la tècnica de fote-li-les-culpes-a-un-altre-si-pots

JO: Papa pet no, ha sigut en Bob el manetes (el de la foto... que ja fa cara de tirar-se pets, eh?)

JAN: Papa, peeeeeeeet

Osti, quin nen més insistent que tinc!!

JO: Ha sigut la grua Jan (al costat de casa fan uns pisos i a ell li encanta la grua).

Va ser dir-li això i ja me'l tens a fora el balcò, amb la fred que feia, a cridar la grua

JAN: Hola gua, papaaa la gua e gogaaaa, e gogaa... hola gua

JO: Va Jan, torna a dins, vinga que t'has d'acabar el bibi i anar a dormir... Jan tornaaaa a dins, vaaa, que fa fred.

El nen ni cas

JO: Jaaan a dins....

Ni cas

JO: Valeee, el papa s'ha tirat un pet, siii el papa s'ha tirat un pet, però torna a dins, siusplauuuuuu!!

Tot i assumir les meves responsabilitats, en Jan continuava a fora i el vaig haver d'anar a buscar per continuar el bibi.

I un cop acabat, quan el portava a dormir....

JAN: Papa... pet.

Em va fer pensar el aquell acudit del buho de l'Eugenio.

pollaste

Hi ha diumenges que ens fa mandra cuinar, bé, de fet la majoria de diumenges ens fa mandra. Moltes vegades, si no anem amb els amics o a casa dels avis d'en Jan a dinar, comprem un pollastre a l'ast i llestos. Un "pollaste" que diu en Jan
Avui, una senyora, que no sabia que comprar per acompanyar el pollastre, ha tingut la brillantíssima idea de preguntar a la dependenta, si senyor, a la dependenta si les croquetes eren bones. La dependenta, que és una llebre, li ha contestat que eren boníssimes. Al.lucinant, eh?
Cada vegada que sento aquest tipus de preguntes em quedo flipat i si no fos perquè de petit em varen dir que no es feia, hagués agafat la senyora pel coll i li hagués dit: "Senyora!!! Que collons vol que li digui la dependenta... que estan podrides? Que no les compri que son una merda? Que son croquetes de Xernobil i que quan es fa de nit fan llum? Eh?...... Aiiiiiiiii!!"
Suposo que la senyora no volia sentir una opinió real, perquè si volgués una opinió real en comptes de preguntar-ho a la dependenta (que no és neutral, senyora, que no és neutral!!!), es podia haver girat i haver-ho preguntat a nosaltres (que davant la dependenta, la veritat, es que tampoc haguéssim sigut molt neutrals, però més que la dependenta si).
De fet aquest tipus de preguntes dirigides al interlocutor equivocat, son habituals i les he sentides a la peixateria, carnisseria, etc...
Una mostra més de que volem sentir el que ens agrada i no la veritat.

El punyetero d'en William

Mira-te'l en William Willett.
Aquest senyor es veu que un matí tot anant a passejar amb el seu cavall, va veure que encara era fosc i en aquells moments, en comptes de gaudir de les estrelles, de la tranquil·litat, de l'aire fresc, d'algun psicotròpic, va pensar: "Com podria ara molestar la resta de l'humanitat? Com ho podria fer? Podria fer cridar el cavall, o fer salts com un boig i molt soroll. No... ja ho tinc... m'inventaré una història sobre la foscor del matí i insistiré i insistiré fins que la gent hagi de canviar l'hora, almenys un parell de cops l'any!! Je, je, je.."
Ara que aquest senyor ja és mort i ja no sortirà a passejar amb el cavall fa falta seguir canviant l'hora?

És que a casa ens toca molt els pebrots això del canvi d'hora.

Ara fa mig any, la primavera passada, a en Jan li agradava d'aixecar-se a les 6 i pico del matí. Durant aquella època, vaig tenir la esperança de que quan canviessin l'hora, en Jan s'aixecaria a les 6 igualment, però degut al canvi d'hora, en realitat serien les 7. Doncs no!! Resulta que el nen deu tenir un mecanisme intern de regulació anti-canvi-hora i s'aixecava a les 5 i pico que amb el canvi d'hora eren les 6 i pico. Ens varem quedar igual. Aquest fet va crear en el meu interior unes fortes ganes d'agredir al trempat d'en William o en el seu defecte els seus descendents, però vaig respirar profundament i em vaig calmar.
Vaig posar totes les meves esperances en el proper canvi d'hora, el d'aquesta matinada. Vaig pensar que ara que encara s'aixeca a les 6 i pico, amb el canvi serien les 5 i pico, pero gracies al mecanisme intern anti-canvi-hora tornarien a ser les 6 i pico.
DONCS NO!!!
Es veu que el mecanisme intern només funciona per dormir menys!! Ara tenim festa a les 5 i pico. Tot gracies a en William!!

Veus William? Ho veus? Veus que això de muntar a cavall pel matí i pensar massa no és bo?

El bar

Enyoro aquells temps en que en Jan, quan passejàvem dormia, i jo aprofitava per asseure'm a qualsevol lloc a descansar fins que al nen li venia bé.
Tot sovint anàvem al bar a fer un te i és per això que aquesta tarda, en un atac de nostàlgia he intentat de recordar vells temps i m'he arriscat a fer un passeig fins al bar (sense, fum, eh?) amb la innocent intenció de fer un te tranquil·lament.
Un cop al bar, i com era de preveure, en Jan ja ha aprofitat per campar lliurement per allà, fent salts, cridant, fent-se veure en general. Jo, mentre prenc el te, al principi el seguia amb la vista, però m'he distret un moment i quan m'he girat he vist que el nen ha tingut la gran idea d'asseure's a una cadira d'una altre taula, tot llegint la carta. Fins aquí tot bé, si no fos perquè a aquella taula ja hi havia una altre gent fent el cafè, que feien cara de circumstancies. He fet un bot i ràpidament m'he acostat cap allà per retornar en Jan " a puesto".
Un cop a la nostra taula, s'ha quedat distret jugant a una cosa que a ell li agrada molt i al cambrer gens. S'ha dedicat a estripar el sobre de sucre.
Quan ha tingut una taula i dos cadires dolces, li ha semblat que ja n'hi havia prou i s'ha posat a jugar a amagar d'una manera intensa, dedicada, professional, tan professional que ha arribat un moment en que he deixat de veure'l i no sabia on era. He abandonat el te i m'he dedicat a buscar-lo pel bar. Fins que un senyor m'ha dit "aquí", tot senyalant en Jan ajagut darrera una cadira, deuen haver passat deu segons que a mi m'han semblat eterns, pensava que ja era pel carrer corrents.
Veient que això d'anar al bar no és el que era, he posat en Jan al cotxet, m'he acabat el te d'una glopada i hem fet via cap a casa.
A mig cami m'ha vingut al cap que hem fet una altre cosa que al cambrer no li agrada... amb les presses ens hem oblidat de pagar.

Publicar el blog

Fa temps que dono voltes a l'idea d'imprimir el blog i aquests dies un amic m'ha parlat d'una web que es diu Blurb i on amb un soft que et pots instal·lar a l'ordinador (hi ha versió per mac i tot!) pots crear un llibre amb el teu blog.

És tot molt automàtic, poses quatre dades al programa i ell solet et dissenya les pàgines del llibre, després tu ho retoques, els envies el resultat i al cap d'uns dies tens el llibre a casa. Fàcil, no?

També hi ha un apartat on pots posar a la venta copies del teu llibre i si el llibre interessa, "fas la primera pela" ;-)

Webs on pots encarregar llibres de fotos n'hi ha moltes, però que et publiquin directament el blog, no n'he sabut trobar gaires i aquesta m'ha semblat senzilla i ben feta.

Les deposicions sòlides (II)

Ja son uns mesos de remenar caques (de les quals no en soc el propietari) i després d'un primer post dedicat a la caca, on amb un diagrama vàrem aprendre a buscar-la, ara he fet més investigacions i progressos en aquest bonic mon.

Que és la caca?

A la Wikipedia diu: "...conjunt dels desaprofitaments generalment sòlids ... que genera tot ser vivent com producte final del procés de la digestió".

A nosaltres aquesta definició ens serveix de poc perquè, el nen no ens sol informar de si ha digerit o no, per tant no podem saber en quin moment ens trobarem la caca i sobretot hem de tenir en compte que hi ha nens que tenen la costum de fer la caca tan si han digerit com si no.

La Wikipedia no ens diu res del lloc on es troba. Segur que ara, qualsevol que no tingui fills podria dir: "Home, potser no sabem quan ha fet la digestió, però la caca podem trobar al cul!" Es veritat que la caca la solem trobar a prop del cul del que l'ha produïda, però no sempre és així i a més fa poc varem tenir l'agradable sorpresa de trobar una caca d'en Jan a sota el parasol mentre ell era a dins l'aigua.

Després d'uns quants avistaments, podríem afegir també, que en quant al color, sol ser marró, encara que quan en Jan va néixer, va estar fent una caca de color negre i enganxosa, que per uns moments vaig pensar que si la cosa durava gaires dies podríem asfaltar la N-II fins a Tordera.

També sabem que fa pudor. D'això no hi ha dubte, fa molta pudor, encara que a la Wikpedia no en digui res.

Sembla doncs, que podriem definir la caca com: "Una cosa normalment marró, que fa pudor, que hauria d'estar, no sabem des de quin moment, a prop del cul del productor".

Però en quin estat es troba? Liquid? Solid? Gasos? Plasma? Catatònic?
Doncs aquí està el quid de la questiò, la part més apassionant del tema. Segons la posició, l'àrea afectada i sobretot l'estat en que es trobi, he arribat a distingir 12 tipus diferents de caca, però ara seria massa llarg i ja m'explaiaré en un proper post.

Porc

Ahir, anàvem pel carrer, ell i jo i teníem la innocent intenció d'arribar fins a Correos (cap a 2 km.) "a lo bestia", a pel.... sense cotxet i la irreal intenció, més bestia encara, de tornar fins a casa amb en Jan caminant i sense plorar.
Quan passegem últimament s'ha instaurat la bonica costum d'anar endevinant els animals que ens trobem pel camí. Tinguem la pressa que tinguem, ens hem de parar a comentar cada animal.

JO: Guita que hi ha allà!

JAN: Gat ... gat

JO: Molt bé ... un gaaat ... i alla al riu, que hi ha?

JAN: Cuom... cuom!!

JO: Si, molts coloms, molt bé

JAN: Poc ... poc!!

JO: Un porc? On?

JAN: Poc... poc!!!

JO: On és el porc?

I ja em tens buscant un porc com un boig, mirant cap aquí i cap allà. No pot ser que hi hagi un porc pel mig de Girona, no?!! I després d'una estona veig en Jan, assenyalant a una parella que venia de cares a nosaltres amb un gos d'aquells que quan Deu va fer el mon i repartia pells només en quedaven de la talla XXL. D'aquells que els estires la pell de les galtes i pots fer-los un nus davant dels ulls per jugar a la gallineta cega i encara et sobra pell per fer-li un monyo.

La parella s'anava acostant a nosaltres i en Jan cada vegada cridava mes "un poc, un poc!!".

JO: Jan, això és un gos!!

JAN: Nooooo, poc!!... poc!!! Papa... poc!!

La parella va passar pel nostre costat mirant en Jan amb cara de: "Ai, quin nen més maco!" i jo pensant "Ai quin gos més lleig!"

Pausa

No fa falta ser una llebre per adonar-se que últimament no he dedicat temps al blog.
Porto uns mesos amb més feina que la que puc assumir i al blog li ha tocat el rebre, però avui he notat en el meu interior un petit respir, i acte seguit m'han vingut ganes de tornar a escriure. No se si és casualitat o què, però les ganes m'han tornat, just, just, quan he començat les vacances i avui, tot passejant amb l'hereu de casa ja ens en ha passat alguna, així que properament veureu nous posts.

Vinga.... PLAY!!!

Quantes gotes?

Quan anava a col.legi, el mestre ens feia fer uns exercicis aritmetics que hi havia en uns quaderns de exercicis matemàtics (com els de la foto). Hi havia problemes que podíem aplicar a la nostra vida quotidiana: "Si Juan, tiene dos peras y Pedro le debe tres manzanas, ¿cuantas piezas de fruta tendria Juan, si Pedro hubiese satisfecho su deuda?". Eren exercicis totalment aplicables al dia a dia, perquè, qui no ha quedat a deure tres pomes? Eh?

Bé, anem al gra. Resulta que avui m'he trobat l'aplicació pràctica d'aquells problemes, i no és que ningú em degui 4 kiwis, no. És que se m'ha ocorregut intentar entendre el prospecte d'una medicina infantil.

Aquí el teniu:

Aquí ve el problema de lògica:

"Tenim un nen de 20 mesos, de 13 kg de pes, que quan veu un ànec diu "kgac, kgac" i de tant en tant senyala la lluna i diu "a nuna". Resulta que aquest nen te a bé de despertar-se 5 o 6 vegades cada nit, durant totes les ultimes quinze nits, perque te molts de mocs i li costa respirar pel nas, i a la boca hi te el xumet. Els seus progenitors, a aquestes altures, se'ls hi ha posat al cap l'obsessió de dormir almenys sis hores seguides i per tal d'aconseguir-ho el papa s'ha acostat a una farmàcia per tal de que li venguessin una medicina pels mocs (s'ha de dir que el papa, anava tant cremat, que si no li haguessin volgut vendre, s'hagués plantejat molt seriosament l'ús de la força). Un cop comprada la medicina ( sense l'ús de la força, perque a la farmacèutica ulls vidriosos del papa li han valgut com a recepta), ha arribat l'hora d'aplicar-la.

Seguint al peu de la lletra les instruccions del prospecte, quantes gotes li apliquem al nen?"

Atenció: mg no és el mateix que ml


Un altre dia us poso la foto del medicament, a veure qui sap dir-me com t'ho fots per comptar les gotes sense la visió a càmera lenta de la dona biònica!!

cabreJANt-me amb la caca

Ahir, en Jan, va obsequiar-me amb una caca inquieta, d'aquelles que no en tenen prou en tacar el bolquer, sinó que necessiten expandir-se. Necessiten emmerdar altres coses; els pantalons, el body, les meves mans, la tovallola, el meu jersei, els meus pantalons i, cagon-la-pu, la paret... sí, la paret. Encara que m'haguessin passat pel polígrafo no hagués sabut com explicar la presència d'una caca fresca, quieta, marronosa, amb pinta d'innocent, a la paret. Me la vaig mirar fixament intentant esbrinar quina llei de la física coneguda podia haver traslladat aquell tros de caca, des del bolquer a la paret. Havia seguit un trajecte rectilini, constant en el temps, amb una acceleració uniforme? Havia anat fins la paret en estat gasós, invisible, i un cop allà havia pres l'estat sòlid? "Einstein baixa i dóna'm una explicació... i no em diguis que tot és relatiu!"

Arribats a aquest punt, qualsevol podria pensar: "És clar, al treure el bolquer, en Jan ha aprofitat per propulsar un trosset de deposició per tal de deixar-ne una constància física a la paret. És el seu primer graffiti. Això ho explica tot!" Doncs no! No i no! En Jan estava estirat al canviador amb el cul apuntant cap a la meva cara, per tant el més lògic, és que la caca estigués a la meva cara i ara estaria escrivint un post un peliiin més pujat de to que aquest.

I en Jan, rient com un boig, fruint del moment. I la caca, em va semblar que reia també: "Ep! Jo no he sigut, a mi m'hi han posat... ja, ja, ja!!".
I, és clar, veient la situació, em vaig posar a riure també, mentre amb una mà recollia el bolquer, amb l'altre desfeia dos tovalloletes enganxades, amb el colze apartava les sabates, amb un ull vigilava la caca de la paret i encara em quedava un ull lliure ... per veure ... com el mòbil tenia una caca també!!

La mare que em va parir! Ara si que podia dir que tenia una merda de mòbil!

**NOTA: Volia posar la foto de la caca a la paret, però encara estic traumatitzat i em fa ràbia veure la caca rient.

moments per estar amb un mateix

Tothom que hagi sigut pare o mare s'haurà adonat que la seva psique i el seu cos han experimentat una serie de canvis, i no em refereixo als punts que li donen a la mare quan pareix, no. Em refereixo a que un va un pelin més atrafegat. I és que de cop et trobes amb algú que abans no existia, i que l'has de banyar, donar-li el menjar, portar-lo al metge, abrigar-lo per les nits, canviar-li els bolquers... i una inacabable llista de coses, que si no fos perquè l'estimes, ja les faria sa tia rita la cantaora. A això hi hem d'afegir la petita base de patiment que se t'instal·la al cos, perquè avui no menja, dema no fa caca, ahir plorava perque no li deixavem posar els dits a l'endoll, l'estivill diu que no se que, etc...
I la cosa no s'acaba aquí, sino que hi podem sumar les angoixes (totalment inútils) de què passarà en el futur: "I si quan sigui adolescent es fot drogues de les fortes?.. I si es fa del PP?.... I si ens va al Diario de Patricia?"
Pors totalment infertils perque de moment ja estem patint ara per una cosa que, esperem, esperem, que, sobretot, no passi.

Arribats a aquest punt, és evident que des de que un és converteix en pare o mare no entra en una fase profunda de relax sinó tot el contrari i es clar, a un li venen ganes d'estar tranquil.

Després de passar pels intents de fer esport, ioga i altres coses, poc a poc vaig començar a veure que la solució, en el meu cas, passava per tenir estones per mi. Si senyor, això és el que em produeix més estrés, el no tenir temps per mi.

Arribats aquí, doncs, he començat a buscar temps per mi i poc a poc l'he anat trobant.

Com?

Doncs als vespres, mentre faig el sopar de'n Jan i el nostre, de 8 a 9, em tanco a la cuina i escolto L'ofici de Viure de Catalunya Radio, un programa amb un to assossegat, amb convidats interessants, on parlen de sentiments i de creixement personal. M'encanta!

I aqui no s'acaba la cosa, resulta que d'una cosa dolenta n'ha vingut una de bona. De tant cansat que vaig, ens en anem a dormir, com a molt a un quart d'onze, i es clar, ara que en Jan dorm tota la nit, a les sis i pico ja estic despert i amb la tranquilitat que es respira a aquelles hores, aprofito per llegir La contra de la Vanguardia, on tot sovint entrevisten gent interessant, escriure algun post, llegir algun llibre...

Una altre cosa que m'aporta relax, ha vingut de rebot, i és que com que anem a dormir tan aviat, hem deixat de mirar les coses de la tele. Ja fa temps que tenim un disc dur amb sortida de vídeo, on l'emule hi deixa, sense voler, series i després de sopar mirem un capítol de Weeds, Lost... i au cap a dormir. No és que mirar aquestes series em relaxi, no, el que passa és que hem deixat de mirar merdetes de la tele... i això si que relaxa.

Bé, després d'escriure aquest post, també m'he quedat relaxat...

Les deposicions sòlides (la caca, vaja)

Després de 18 mesos d'una forçada experiència amb el bonic món de la caca (la de'n Jan, eh!), he pogut viure unes quantes situacions i crec que encetaré una serie de posts per posar sobre la taula les conclusions i coneixements que he adquirit en aquesta matèria. Es clar que algú que tingui un fill ja crescudet o algú que treballi en una escola bressol, degut a la seva experiència, de ben segur que podrien donar la composició de la caca a nivell d'àtom, però crec que les meves humils i petites experiències potser poden ajudar a alguns pares o mares més novells que jo.

He fet un diagrama, com els dels informàtics, perquè diuen que més val una imatge que mil paraules, i espero que pugui ajudar a identificar l'origen de la pudor.

Fa estona que sentim pudor... on hem de buscar la caca?

JAN's ha passat la passa

Hem passat una passa, tot pensant que ja passaria i veient que no passava, ens hem passat per cal metge. "Passeu, passeu" ens ha dit un senyor que s'ho passava bé deixant passar. I jo no sé pas que passa, que quan esperes el temps no passa pas i en Jan amb la passa. Quan ja havien passat 20 minuts, ha passat una infermera per allà i ens ha dit que, no havia passat mai, però avui el doctor passava consulta a dalt... "passeu per les escales i aneu passant que potser ja us hauran passat" i ja ens tens passats de voltes cap a dalt. "Han passat llista?" he preguntat "és que no sé pas si ens han passat". "No pateixis pas" m'ha dit una iaia "que el doctor no ha pas passat encara...no tardarà pas perquè ja passa de l'hora de passar consulta".
Ha passat per allà a pas lent, pas a pas, un doctor passota. Ha entrat passant de tot i ha tret el cap per dir "que passi en Jan". Hem passat cap a dins a dir-li "doctor, el que ens passa és que en Jan té la passa i es passa el dia fent caca i no para pas". "No passa res" ha dit ell "son coses que passen i de fet ja li passarà... és el que té la passa, que al final passa".

No m'ho pensava pas que la passa fos tan passatgera i al final passés.

JAN's te professió

Aquest matí la rentadora s'ha posat a fotre bots mentre centrifugava. Després d'una intensa investigació he trobat la rentadora desprogramada, en comptes d'estar a 800 revolucions, estava a 1100 i la temperatura a 60 graus.
Totes les proves apuntaven a en Jan com a culpable màxim i ja anava a fer-li un sermó quan m'he adonat que a casa tenim un desprogramador.

Ostiii, quina il·lusió, el nen ja te professió!

És un nen tan inquiet i investigador que programar li ha semblat poc i ha passat directament a desprogramar. A ell li semblen una pèrdua de temps els passos intermitjos. Ell va directe al gra... i ben pensat, no és el primer cop que fa virgueries d'aquestes, ja fa temps em va deixar el despertador sense piles (fixeu-vos que això també és una desprogramació) i ens va amagar el comandament de la tele, amb la qual cosa ens va deixant-nos sense programació televisiva (desprogramats, vaja).

Hem de reconèixer que ha tingut algun intent frustrat... fa poc va provar de desprogramar una taronja, mitjançant la depurada tècnica de tirar-la a terra repetides vegades, mentre reia i l'aixafava amb el peu, suposo que per intentar fer un reset profund ... però l'únic que va aconseguir va ser deixar un suc de taronja, amb polpa inclosa, escampat per terra. Ara que ho penso, ben mirat això es alquímia pura ... va aconseguir que la taronja, en un principi esfèrica i solida passes a un estat liquid i aplanat.

Un alquimista-desprogramador... increïble!

Més tard hem sortit a passejar amb ganes de trobar aquell pare que ens atabala per veure si volia que en Jan li desprogramés el cotxet...

JAN passat els reis

Ara fa un parell de setmanes, tal i com marca la tradició, vàrem anar a esperar els reis d'orient a Girona i de fet va ser el que més vàrem fer, esperar. Una hora de rellotge allà drets esperant a que passessin els reis i ens tiressin caramels a la cara. Aquest any eren sense gluten, i feien menys mal, per partida doble... menys mal a la panxa dels celiacs i menys mal a la cara dels pares que tinguent els nens en braços i gent al costat no ens podiem desviar de la trajectoria del caramel.
Pels que no hagin vist mai els reis a Girona, doncs son una miqueta com a tot arreu, carrosses, més carrosses i més carrosses, amb malabaristes i altres de la faràndula animant la rua.
Jo, quan ha passat la cuinera reial (que és la més marxosa de la festa) ja marxaria, però sempre ens esperem fins al final, per veure si els de la carrossa del rei negre son, com seria lògic, negres de veritat. Doncs no! Altre cop, una carrossa amb vint-i-pico de personatges i ni un de negre, tots maquillats. És una cosa que em te al.lucinat. Que passa que no troben prous persones negres de veritat per participar-hi? És flipant! Això si, després de la ultima carrossa passen unes persones a recollir la caca dels caballs, i aquests, si! Aquests son negres-negres!

JA No tenim llet

L'altre dia, al vespre, en plena situacio de fam extrema i en Jan bramant com un boig, en obrir el pot de la llet infantil , amb ell en braços, em vaig adonar de que la quantitat de llet que hi havia a dins era ... zero!!!
Teniem el pot en plan sovietic!!!
Això és terrible, preferiria que em fotessin una nuclear davant de casa abans que passar per una situació similar.
Vaig sortir al balcó per veure si ja començaven les obres de la nuclear, però de moment, mentre no tirin a terra l'arbre que hi ha, la cosa no prosperarà.
Descartat el tema de la nuclear i assumint que el que m'estava passant era real, em vaig quedar mirant el fons del pot, incredul, al.lucinat, a punt de plorar jo també. En Jan, veient el seu pare amb aquella cara, va parar de plorar un moment per mirar el pot amb mi i el que va veure, o millor dit, el que no va veure, no el va animar gaire, més aviat diria que, pels crits que feia, també hagues preferit la nuclear. Una imatge ben patetica, jo aguantant un pot de llet buit amb en Jan en braços plorant com un boig. Això no voldria que li passes ni al meu pitjor enemic.
Vaig sospesar varies opcions per sortir d'aquella situació i així no quedar-me sord i en Jan mut.
Primer vaig pensar en posar-me a plorar amb ell, però com que haig de ser un referent pel nen, la vaig descartar de seguida. Vaig començar a resar, però a mig fer no sabia quina estrofa venia i vaig deixar l'oració a mitges i, es clar no va fer efecte.
Finalment la vibració i tibantor del meu timpa, i el pilo de mocs d'en Jan que hi ha via al meu jersey, em van fer despertar i vaig pendre una decisió que va ser crucial per resoldre el tema: organitzar 1er concurs gironí de iogurts mi-primer-danone.
Malgrat els 10 segons de marge que varem donar per si algú més volia apuntar-s'hi, en Jan va acabar participant-hi tot sol.
Amb una marca de dos iogurts i tres galetes, va retirar-se a dormir, guanyador absolut.

Després d'una situacio com aquella vaig estirar-me al sofa a descansar de l'stress que havia acumulat. Ja estava apunt de dormir-me, quan va arribar la mama d'en Jan i em va recordar que, el nen també beu biberons pel mati.

I, au, internet, farmacies de guardia, google maps, abric, 2312 metres per recorrer i 20,95 euros per gastar....