MercadeJANt

Aquest matí, hem anat a mercat, a comprar el dinar. Anem a diferents parades, la del peix, la de la fruita, la dels embotits, i sobretot a la de les llegums cuites. Aquestes últimes son un tipus de parades, al meu entendre, imprescindibles, sobretot si tens pressa. T'ajuden a l'hora de fer el dinar. Només has de coure la carn o el peix, perquè les llegums ja les compres bones i fetes.
La parada on anem en Jan i jo, te un su-turno per organitzar als clients, perquè sinó n'hi ha que tenen morro i es colen.
Aquest matí hem tingut sort i només teniem sis senyores al davant. Ens ha tocat el num. de torn 22, i ens hem posat a fer cua, tot observant l'ambient. Ja quasi ens tocava quan ha arribat una senyora, que ha vist el su-turno, se que l'ha vist perquè ha fet com un gest d'anar a agafar-ne un i finalment ha passat. I s'ha posat, com nerviosa, a davant del taulell movent-se d'una banda a l'altre. Com que la dona no parava de moure's i semblava que volia colar-se, s'ha començat a notar cert nerviosisme entre els que esperavem. El venedor que és un linx, de seguida ha vist com estava la cosa i ha intentat que la senyora fes com tots i agafés un torn.

VENEDOR: De seguida estic per tu Joana, hauries d'agafar torn, eh, guapa?

SENYORA JOANA: Ai ... és que jo també volia ensaladilla

VENEDOR: ... ehhh ... és que ... clar .... li poso la última a aquesta senyora

SENYORA JOANA: És que sinó no se pas que faré avui ... clar

SENYORA QUE L'ESTAVEN DESPATXANT: Doncs, posa-me'n menys si vols ... i que en quedi per aquesta senyo...

SENYORA QUE ESPERAVA: Clar, és que jo també en voldria i vaig primer que ella

En aquest moment el dependent ha parat de posar ensaladilla a la bossa de la senyora i s'ha quedat mirant i esperant instruccions. Crec que aquí el dependent ha fallat, hauria d'haver seguit posant ensaladilla fins al final i així no s'hauria montat aquell cristu ...

SENYORA QUE ESPERAVA: Vostè el que ha de fer es agafar torn com tothom ...

SENYORA JOANA: És que ja l'he agafat abans pero se m'ha passat i clar, ara tinc pressa.

Amb el comentari de la pressa, la senyora Joana ha encetat un concurs de patiments i a tothom li han entrat ganes de explicar-li a la senyora Joana, els seus: Els nens a punt de sortir, la feina, el cotxe en doble fila, el temps just ...

La senyora Joana, crec que ha perdut el concurs, però ha seguit amb la seva reivindicació

SENYORA JOANA (dirigint-se al dependent): Perquè no em deus pas haver guardat res, no?

DEPENDENT (amb cara de flipat): No ho sabia pas que havia de guardar ensaladilla per vostè ...

SENYORA JOANA: Com que vinc cada dia i sempre agafo el mateix ...

DEPENDENT: Però si vol que li guardem algo pel dia següent, ens ho ha de dir...

Aquí el dependent ha seguit posant la ensaladilla i ha fet veure que no sentia a la protestadora.

SENYORA JOANA (tot marxant): No se pas que faré avui .... vinc cada dia aqui ....

DEPENDENT: Ai senyor ...

El dependent, diplomàtic com ell sol, només ha dit un "ai senyor", evidentment, si no estiguessim nosaltres allà al davant, aquest "ai senyor", hauria sigut un "la mare que la va parir a la Joana dels collons, sempre fot igual". Però el negoci és el negoci i no fos cas que ens pensessim que el dependent critica la gent, tot s'ha quedat en un petit "ai senyor".

Per cert, nosaltres també volíem ensaladilla, però ens hem quedat llenties, que sempre en sobren.

BabycookeJANt

Ja fa dues setmanes que cap al migdia, en Jan, menja escampa per la taula, la verdura que son pare, que en teoria sóc jo, tan diligentment li ha cuit amb aquell invent que ocupa lloc a les estanteries de la cuina. És la Babycook de la foto.
És una rutina que ja la tinc incorporada al meu tarannà diari. Cap a les 11 i pico, anem cap a casa i si no hi ha verdura del dia anterior a la nevera, poso els ingredients al invent aquest i al cap de 25 minuts estan apunt per alimentar al nen, que quan veu el trasto ja es posa a gemegar i no hi ha qui li faci entendre que encara queden uns minuts perquè el menjar estigui tebi, que si se'l fot ara es pot quedar sense esofag.

Doncs avui és un d'aquells dies, que tot passejant, ens hem deixat portar per la benaurança d'un magnific sol de canvi climàtic i una temperatura d'efecte hivernacle i no se que li ha passat al meu tarannà diari, que s'ha oblidat de la verdura del nen. Total que hem arribat a casa passades les dotze, hora límit, i amb en Jan com boig. M'he posat a córrer cap a la nevera pensant que hi hauria verdura feta del dia abans i ... no! No senyor! La nevera estava en plan soviètic, només hi havia una pera que plorava i un iogurt caducat fent-li companyia.
Ostiaaa, alarma, alarma!!
Les neurones del meu cervell, adormides pel canvi climatic, han despertat i s'han posat a investigar posibles sortides al problema. Tot s'ha de dir que en Jan m'ha animat moltissim a uns 115 dBA i a menys d'un metre del meu pavelló auditiu.
A veure pensem: Si no hi ha verdura feta d'ahir, agafem verdura i la posem al trasto i au...
A veure que hi haaaa? ... Ep! Armari-verdurero sense existencies!!
Ostiaaaa!! Què foto ara?
La situació ha començat a superar-me, en aquells moments tenia més adrenalina al cos que l'Acebes dins d'una herrikotaberna amb la porta tancada.
Vull verduraaaaa!!!

Diuen que res a la vida et passa per casualitat, que tot el que et passa és per alguna raó. Doncs deu ser per això que, mentre fotia bots de desesperació, en una estanteria de la cuina he vist un "potito" de verdura. Ja no me'n recordava que un dia en vàrem comprar un, "per-si-de-cas". No només no el recordava sinó que cada dia hi passo per davant i no el veig. He anat per agafar-lo i he sentit una veueta de neo-hippie-vegetaria, dins el cap ...


VEUETA HIPPIE: Tu! Ep que fots? No eres tu el que deia que: "D'aquest tipus de alimentació en Jan no en menjara mai!"? El que es feia el xulu dient: "El meu nen només menjarà coses naturals i de l'hort dels avis!"?

JO: Eh? Qui parla? Jan ets tu?

VEUETA HIPPIE: No dissimulis que saps perfectament qui sóc. M'has sentit mils de cops, i si no fos per mi, i per l'hort dels avis d'en Jan, menjaries congelats cada dia, trucaries al xino i fins i tot, compraries favades d'aquelles de posar al microones. Que ets un analfabet-alimentari!!

JO: Osti, però es que guita quina desgracia que m'està passant, no veus que si no li dono menjar ara mateix al nen, algun veí trucarà als mossos? No veus com crida el nen? No podríem fer una excepció avui. No veus que sinó l'alimento ara mateix, li sortirà la campaneta disparada. De fet, tu i jo, podem parlar perquè ets una veu interior, que sinó, amb els crits del nen, no ens sentiríem...

VEUETA HIPPIE: La mare que et va ... vinga, va! Per un dia i tinguent en compte les circumstancies pots fer servir el "potito", però com a penitencia hauràs de menjar durant tres dies seguits brou de porro, de segon bledes amb llet de soja i de postres galetes de col biològica ... ah! me'n oblidava ... per sopar xarop depuratiu a base de cebes biològiques.

JO: Noooo! Xarop de cebes biologiques, noooooooo!! Que despres em paso el dia al vater...

VEUETA: Tu sabràs el que fas. O em fas cas o et torturo amb el tema de la revista Integral i el Feng-Shui ...

JO: Ostiiii ... quan de sacrifici...


I així ha sigut com per primera vegada, m'he empassat els meus ideals de verdures de l'hort, i li he donat un potito de verdura al nen. I no passa res!

Els ous

Srs. fabricadors de productes alimentaris:

Podria ser que quan els consumidors anéssim al super poguéssim comprar llet? Si, llet! Un tetrabrik de llet i res més que llet!
Fixa't-hi quina cosa més curiosa que demanem, eh? Que quan obris el tetrabrik a dins hi hagi llet.

Sol·lució: Que quan el pagès vagi a munyir la vaca, que no hi afegeixi res i ja està.

Que algú ha fet una manifestació demanant guarrades a la llet? No, eh? Eh que no? Doncs perquè quan compro llet, m'haig de fotre omega-3 o omega 6, calci, vitamines A, D, E, B6, B9 i B12, oligoelements, bifidus....
Qui ho demana això? Que hi fan aquestes coses a dins la llet?
D'aquí a un temps algú traurà com a novetat la llet amb gust genui de llet i passarà com els del suc de taronja. Tots s'anuncien com el que te més gust de taronja. A veure ... espavilats ... si a dins del tetabrik hi posessiu suc de taronja, ja tindria gust de taronja i no faria falta fer anuncis dient mentides.

I els ous? Doncs amb els ous passa el mateix. No podria ser que compressim ous normals, de gallina? Encara que el tema dels ous és més greu. Qui li posa l'omega-3 a dins? Perquè? I sobretot, sobretot, com collons li posen? Amb una xeringa?

La tele

A casa ens hem comprat un trasto com el de la foto.
Us el presento: Es diu Freecom Mediaplayer i és un disc-dur que li poses pelis que sense voler has baixat amb l'emule i com que està connectat a la tele, les pots veure.


Perquè el tenim?
Doncs molt senzill. Perquè som pares. Si! Des de que som pares anem a dormir cap a les onze com a molt. Abans d'anar a dormir, mirem una estona la tele i a aquestes hores no ens agrada gaire res del que fan. Abans miràvem Porca misèria, però malauradament, ja s'ha acabat.

Què hi mirem?
Bàsicament series. Concretament Prison Break, Heroes i Lost. Al dia següent de la seva emissió a USA, ja hi ha algun trempat que hi ha posat subtítols i per casualitat, a través de l'emule, sense voler, apareixen al meu ordinador.

Què miràvem abans?
Varem decidir de comprar-lo després de que alguns dies varem veure Ventdelpla.
Deu meu! Quina serie més carrinclona i políticament correcte! Hi ha bons actors, però el guio i l'enfoc és pèssim. Ha seguit el camí, erroni al meu entendre, d'algunes series: Hi posen personatges de totes les franges d'edat i així s'hi poden enganxar persones de qualsevol edat, ja que s'hi veuen reflectits d'alguna manera, la qual cosa difumina el objectiu de la serie, al voler abarcar tant.
Que ho volen tocar tot i no concreten res, vaja!
Els personatges no els trobo gens creïbles.
És possible que existeixin fills com els de la Teresa (Emma Vilarrasau)? Quina mainada més responsable i adulta! Per favor!
I la amiga de la Teresa, la Nuri? Es pot ser tan, taaaan bona amiga, i taan bona consellera, taaan equànime, taan adulta, taan ....?
I els que porten el bar? Si aquests son castellanoparlants, jo sóc un OVNI!
On estan les misèries, la part obscura, dels personatges? On està la veritat?
Si està filmat a Breda, perquè s'han inventat aquest nom tan raro? Els hi fa vergonya dir-li Breda?
En fi, podria seguir així hores.
Ara també podria dir pestes del Cor de la ciutat, però m'aguantaré perquè vull tenir un bon dia.

Ep que a la tele hi he vist coses que m'agraden o m'han agradat, eh? Porca misèria, Polònia, The Simpsons, ...

Què us agrada o desagrada de la tele a vosaltres? (Vaaaaleeeee, vaaaaa, accepto Ventdelpla com una cosa que pugui agradar a algú, vaaaa ;-)



Estadística Ventdelplanera:

NO ELS HI AGRADA:
Imma
La poc pacient
Merrameu

SI ELS HI AGRADA:
Jo mateixa


TOTAL: 3 - 1 (Guanya el NO, de moment)

JAN's ha après a girar-se

Doncs, res, que el nen als matins te la sana costum de llevar-se a prop de les 6. Jo trobo que és una hora molt maca per llevar-se i fer coses. Admiro les persones que tenen la força de voluntat per llevar-se a les 6. En Jan és un d'aquests... llastima que no sigui autosuficient i l'hagi d'acompanyar un adult, en aquest cas jo. I es clar ... què fas tu, mig adormit, amb un nado de 6 mesos, completament despert, a les 6 del mati?
Doncs jo el poso una estona, concretament l'estona que ell vol fins que plora, a una especie de catifa amb ninots penjats (com la de la foto, més o menys), que tenim al terra del menjador. Mentrestant jo vaig a la cuina a fer-me l'esmorzar. Normalment s'hi està uns 20 minuts fins que se'n afarta.
Doncs avui, taaaxaaan, senyores i senyors, ladies and gentelman, en Jan .... ha après a girar-se, i no un sol cop, noooo, sinó varies vegades sobre si mateix i l'he trobat ... taaaxaaannn ... a sota la taula del menjador, a un metre de la catifa i intentant menjar-se la pota d'una cadira.
No es flipant? És que m'he emocionat i tot. És com si, a partir d'ara, ell tingués una miqueta més d'independència i jo una miqueta menys. Ell en guanya i jo en perdo. Si això segueix així, he calculat que quan ell tingui 5 anys, a mi m'hauran d'ajudar a vestir-me, i als 9 portaré bolquers ...

Això, que el nen es gira ...

JAN's hem esborrat

En Jan i jo ja hem viscut un parell de situacions (1 i 2) amb l'infermera Rottenmeier. Ara ja som tius amb experiència infermeril i avui, armats de valor, hem anat a saborejar la tercera experiència amb la fiera. Aquest cop, n'hi hem preguntat per la Debora. Ja ho investigarem un altre dia, el que se'n ha fet d'aquella infermera que mai hem vist, però que tan ens hem imaginat.

AQUEST MATI

Estem relaxats a la sala d'espera, en Jan dormint i jo llegint l'apassionant i mai prou ben valorat Diario Mèdico. Hem de mantenir el relax per afrontar les embestides de l'infermera amb dignitat...

"PPPPRRRRRRRAAAAAAAAAAAAAAAAAA"

Ep, que ha passat? Ostiiii, el nen ... s'ha cagat! Ara s'havia de cagar? Potser nomes serà un pet. Per favor, per favor, que sigui un pet, que sigui un pet. Vaaaaaaa ... pet ... pet .... si us plau .... pet.
Prometo que aniré a Montserrat a peu si es un pet. No, no ho prometo! HO JURO!!
Ara ... que si es una caca, cagonlapu ... posaré la creueta de la declaració a les ONG. Si senyor!
I si és una caca liquida amb restes a fora del bolquer ... demanaré els papers per apostatar.
Així que ja ho saps....

INFERMERA: Va el següent!

JO: Sóc jo?

INFERMERA: Veus algú més a la sala? Va cap a dins!

Cagonlapu... ara aquesta ens fotrà bronca... cap a dins

INFERMERA: Va, despulla'l que el medirem i el pesarem

JO: ... eh.... i no es pot pesar així vestit i ja ho restarem, perquè més o menys la roba ... potser tindrà fred ...

INFERMERA: No ho veus la temperatura que fa aquí? Va vinga! Posa'l aquí a sobre i comença a despullar-lo

Que sigui un pet. Que sigui un pet i demà mateix aniré a Montserrat, ho juro, ho .... encara que si és un pet, serà dels forts, perquè fot una pudor ... a veure ... pantalons fora .... hòstia .... que veig? ... merda ... merda i està fora dels límits ... de fet està repartida per la cama ... cagonlapu ....

JO: En sortint d'aquí aniré a esborrar-me de ...

INFERMERA: Que dius?

JO: No res ... que el nen ... ara mentre el despullava ... ha fet .. una ... caqueta ... una cacona ...

INFERMERA: Però que no els podeu canviar a casa i aquí venir nets? Homeeee!

JO: No, a casa anava net, s'ha cagat just ara que ....

INFERMERA: Tots dieu el mateix. Si jo quan portava el nano a l'infermera, l'hagués portat cagat, m'hauria caigut la cara de vergonya.

Amb aquesta dona no n'encertem ni una.

JO: Ja el netejo i de seguida el podrem pesar...

INFERMERA: Va!

L'he netejat i així la Rottenmeier ha pogut fer la seva feina.

INFERMERA: Au, cap casa i el pròxim dia el vacunarem..

PENSAMENT: A tu t'haurien de vacunar, vacaburra! De la ràbia!

En Jan i jo hem sortit disparats d'allà dins a buscar informació de com apostatar.

PuJANt i baixant

Avui per primer cop he fet servir un elevador per pujar les escales del CAP amb el cotxet. Quan dic he fet servir, vull dir, he intentat de fer servir, perquè no hi ha hagut manera de fer-lo funcionar. Normalment aquest tipus d'aparells tenen unes fletxes al costat dels botons i així et fas una idea aproximada de que passarà quan el pitgis. Aquest no. Aquest és un elevador per espavilats, i es veu que no en sóc prou. Sembla que el fabricant és un puta d'intuïció, un investigador, un furgador de neurones, l'Inspector-Gadget dels invents, la Fletcher dels elevadors ... i un cabró.
Jo no sóc tan espavilat i intuïtiu com el fabricant i he hagut d'investigar força.
Ja em tens amb el cotxet i jo mateix a sobre l'elevador, amb la mateixa cara que fan els astronautes quan pugen al coet, i un cop ben posats, cosa difícil perquè s'hi cap molt just, he començat a buscar els comandaments per fer funcionar el trasto aquest. La recerca ha durat dos minuts de rellotge, ho juro, fins i tot he sortit a fora de l'elevador per veure si els trobava. Finalment, he descobert, que el puta que ho va dissenyar tot, els havia camuflat pintant-los del mateix color que l'aparell, i allunyats l'un de l'altre. Evidentment no hi havia ni instruccions ni fletxes ni indis...
Saps què? Pitjaré aquest que és el que està més aprop de dalt, i suposo que anirà cap a dalt. Doncs no! No senyor! Aquell botó el que ha fet ha sigut donar l'ordre silenciosa de que baixés la barra protectora, just, just a sobre el meu cap. La mare que va parir....
Quan he aixecat el cap m'he trobat amb el nen plorant de l'espant i un senyor mirant-me flipat.
Total, que em teniu a mi a dalt l'elevador, amb el nen plorant, una hòstia al cap i l'elevador immòbil. M'he començat a emprenyar i no he pas mirat quin botó servia per pujar la barra, sinó que l'he pujada a pèl, he sortit, he agafat el cotxet en braços i he pujat els 12 escalons que hi han fins a dalt.
Sort que no m'havia pres cafè ni cap substància psicotròpica, perquè sinó en aquell moment hagués posat la barra protectora per l'esfínter del fabricant, sense pomades ni cremes. Però no, jo només prenc Rooibos i un cop a la sala d'espera, en plena armonia amb els friki-pòsters de la paret, en Jan i jo ens hem calmat.

Al sortir, m'he trobat amb un iaio que m'ha explicat com funcionava. Es veu que el botó que fa baixar la barra, si el mantens polsat, fa moure l'elevador. Hòstia que intuïtiuuuuuu!!

En resum, avui he tingut una experiència nova. M'he posat a sobre una plataforma, voluntàriament, amb el meu fill com a principal testimoni, i he pitjat un botó per autolesionar-me al cap, a dins el CAP.

Surrealista, eh?

passeJANt i observant

Aquest matí, durant la nostra passejada diària, just abans d'atansar-nos al mercat a fer marujeo i a rebre consells gratuïts de la temperatura corporal del nen, hem passat per davant d'una obra (d'art no! una obra... un pis ... un bloc de pisos en construcció ... caraiii!!). En Jan i jo mateix hem contemplat en directe la posada en pràctica d'una de les aficions més antigues i tòpiques dels paletes.
Per fer-nos una idea de l'escena que hem vist, ens hem d'imaginar un bloc de pisos en construcció, amb paletes a diferents plantes posant totxos, a l'atzar, i a la planta de baix el gruero xerrant amb el del camió de pòrtland, tots dos fumant i recolzats a la bastida. Les edats dels paletes no baixaven de la cinquantena (cadascun, eh?).
Acte seguit per la vorera venia caminant una fadrina, rossa, guapota ... i amb mini-faldilla la boja!
I tal i com es veia venir, el gruero i el del camió han deixat de xumar el cigar, però aguantant-lo amb els llavis, li han donat a la noia una sèrie de consells referents als m², altura, forma i posició de la mini-faldilla. Sembla que el camioner era un entès en sastreria perquè també li ha comentat alguna cosa d'un traje de saliva ...
La noia, que ja deu estar entrenada, s'ha quedat igual, ni els ha mirat.
En Jan també s'ha fixat amb la noia, bé, basicament amb les metes, no per un tema sexual, eh? ... sinó perquè li han recordat el dinar. En el moment que ha tingut aquest record, m'ha insinuat que volia el biberó, i com que aquestes coses no les hi discuteixo al nen, hem anat tirant cap al camp base a alimentar al senyorito.

Després quan ja erem un troç enllà, un parell de senyores (d'una cinquantena llarga d'anys cadascuna també) que ens venien de cares i no les coneixíem de res, quan els hi hem passat pel costat, s'han parat, s'han mirat en Jan i li han dit uns quants ui-que-maco, quant-te-té?, l'has-dabrigar-més i han marxat rient.

En Jan m'ha fet cara de dejà-vu, i és veritat.

Hem viscut dues situacions, que en les formes son diferents, però en el fons son ben iguals:

Els paletes donen veu als seus desitjos sexuals envers una noia que difícilment aconseguiran. I menys diguent-li aquestes coses. Faltaria, a part de moltes altres coses, una miqueta de subtilesa, però de totes maneres, la noia en qüestió queda lluny del seu abast.

Les senyores, a les quals, la crida de la fèrtil mare natura els queda lluny, també diuen coses maques a un nen que, a aquesta edat, difícilment podrien tenir. Segurament han tingut fills, però ara ja fa temps d'això.


Jo també tinc desitjos de coses que estan fora del meu abast .... i just per això son desitjos, perquè si ho aconsegueixes, el desig es fon ...

Volen que ens extingim

Sabeu que fa un temps que es veuen per les ciutats unes parelles de nois, ben vestits, amb un llibre a la ma, que quan poden et mengen el coco en plan secta? Crec que són Evangelistes.
Doncs els hi ha sortit competència.
Des de que sóc pare m'he adonat que per Girona corren uns éssers que es fan passar per pares, però no ho són. Van ben caracteritzats els putes perquè ho semblen de veritat. Se'ls pot veure a altres llocs on hi ha pares autèntics amb els fills, com les sales d'espera de pediatria o parcs infantils. Tenen una missió molt ben definida: fer desistir als pares de tenir més fills. Els envien els de la COPE perquè els catalans ens extingim d'una manera natural. Estan molt entrenats perqué usen, l'arxiconeguda tècnica del jo-si-que-men-surto-i-tu-no-perquè-ets-un-merda. És una tècnica que els hi funciona perquè l'apliquen quan et veuen vulnerable. Et segueixen, sense que te'n adonis, et vigilen i quan et veuen cansat de consells gratuïts i plorades del nen, i tu estàs enxerinat com una abella o quan tens els ulls vidriosos d'haver dormit poc, se't acosten com aquell que no vol la cosa i t'aborden amb les seves teories estivillinianes i que els hi va tan i taan bé. Que és raro que el teu dormi poc perquè el seu, des de el primer dia, la primera hora, el primer segon, dorm com un tronc cada nit i de dia els hi fa una migdiada de 3 hores minim i que quan s'aixeca, ho fa de bon humor i que el menjar se l'acaba tot, tot. I amb un fill de 3 mesos, fins i tot ja han anat de vacances 15 dies sense ell, i que el varen deixar a casa de la iaia i que caaaap problema.
En aquest punt ja et tenen mig enfonsat i amb ganes de plorar. I com que són uns putes, ho detecten i et deixen anar un: "Bé cada fill és un món, eh?". Aquí tu aixeques el cap perquè veus la llum. Es veritat cada fill es un món i tu no tens cap culpa de que el teu dormi poc, no? Beee, estàs salvat, tu no tens cap culpa, si senyor, oleeeeeee.
Però tranquil que això nomes era una pausa per despistar, ara ve el cop final: "És clar que els fills cadascú se'ls educa com vol o com pot i ja se sap, hi ha gent que no ho sap fer bé i que al cap i a la fi els fills son un reflex dels pares. Hi han pares amb problemes de consciencia que traslladen els problemes als seus fills"
I com aquell que no vol la cosa abandonen el lloc i la conversa perque la feina ja l'han feta, els punyeteros.

Jasta! Ja te l'han fotuda, clavada fins al final. Ara si que no te'n surts. Si et pregunten en aquell moment, estàs tan baix que no només no vols tenir més fills, sino que tornaries el que tens i després et tiraries a les vies del tren.

Buuufff!!

Veieu la foto, és un d'ells amb un nen. Són com vampirs, al fer-los una foto, surten velats. Curios tot aixo, eh?
Si us els trobeu, arrenqueu a córrer, que no us atrapin i no escolteu la COPE que des de l'emissora també llancen missatges per fer-nos extingir.

Barrio Sesamo

Els de la meva generació quan érem petits miràvem Barrio Sésamo (els trempats de la foto), un programa de tele instructiu allà on els hi havia. Ens varem empassar sessions enteres de cerca-lejos, uno, dos, tres, quatro, aqui hay quatro manzanas, i sobretot el mític grande-pequeño. Amb aquest programa ens va quedar clar el que era gros, el que era petit, el que estava lluny i a la vora, no hi havia dubte, perquè la rana gustavo t'ho repetia fins que et quedava gravat al cervell.
Ara m'he adonat de que hi ha gent que no va veure el capítol del grande-pequeño i que a partir de que tenen un fill, confonen les coses i quan parlen amb el nen, no poden dir cap paraula tal i com surt al diccionari, noooo, ho han de dir tot amb un diminitiu, un diminitiuet. Un gos, un gos normal, és un gosseeet. Un gat, un senyor gat, un gat més inflat que les galtes de'n Cuní, una bestia de gat de 9 kg més gros que una ovella, i li han de dir gateeet. Osti ... si es veu ben clar que és un gatàs , un gat-foca diria jo, i no, no li poden dir ni gat, li diuen gateeeet. "Guita quin gatet mes maco" ... i el nen que encara no ha vist, ni veurà Barrio Sésamo, es pensa que una bestia de 9 kg es un gateeet.

I clar, un nen que creix amb aquests conceptes, quan va al Burger King demana la super-mega-triple-whopper-con-queso d'un quilo pensant que demana una hamburguesetaaaaa.

I quan a algú, el nen se li posi com una vaca, haurem d'anar a buscar la raó a un capítol no vist de Barrio Sésamo.

De totes maneres hi ha una claríssima excepció en aquest error de percepció de quantitats ... la verdura, si senyor, la verdura. Se'n mengen dues cullerades, una de les quals l'escampen per tota la taula i fins i tot a dins el radiador, i mirant la cara que fa el nen, diries que se'n ha menjat dos quilos.

Això de la verdura, diria que no es soluciona ni amb un visionat intensiu de Barrio Sésamo.